Arxiu mensual: Abril de 2014

Som una nació sense estat, ni el volem!

Existeix una tendència induïda per algunes parts interessades a confondre alguns termes vinculats a les comunitats lingüístico-culturals quan, alhora de definir-les, s’hi barregen altres paraules com nació i estat. Aquesta discussió és de gran actualitat en les nostres contrades degut a la mobilització d’un ampli sector de la població d’un territori anomenat Catalunya.

Aquest actualment està defi nit com una regió (comunitat autònoma) de l’Estat Espanyol. La comunitat lingüístico-cultural a la que pertany té un tret comú entorn a una llengua que pren diferents noms: català, valencià… i s’estén per quatre estats diferents: l’espanyol, el francès, l’andorrà i molt residualment a l’italià. Una llengua pot defi nir la cosmovisió d’una comunitat i a la inversa. Élisée Reclús deia que:

Les peculiaritats de cada poble s’expliquen, en una relació perfecta de causalitat, l’ascendent del medi natural i geogràfic -a més de la influència genètica en la vida dels homes que l’ocupen” (“L’Homme et la Terre” 1905-1908) en la seva edició francesa.

Els anarquistes no són aliens a aquest tema, com moltes vegades se’ns ha volgut dir. El mateix Bakunin reflectia:

Tot poble, per minúscul que sigui, té el seu propi caràcter, el seu mode particular de viure, de parlar, de sentir, de pensar, d’actuar, i és aquesta idiosincràsia en que consisteix l’essència de la nacionalitat, la qual deriva de tota la vida històrica i de la suma total de les condicions de vida d’aquest poble.

També cal dir que la llengua i la cultura no són coses estàtiques, sinó elements vius i com a tals es van modificant al llarg del temps. És per això que no s’ha de plantejar la multiculturalitat com un amenaça sinó com una realitat enriquidora, doncs històricament sempre ho ha estat. Però això no implica que no ens mostrem ferms en tot allò que fa a la nostra cultura i llengua. El dret a ser diferents i a expressar-nos de manera diferent, amb la llengua que hem heretat dels nostres avantpassats, forma part dels nostres postulats.

L’anarquisme no és un dogma, ni tampoc és exclusiu d’un lloc, llengua o cultura. Els anarquistes no hem de confondre la defensa del nostre caràcter nacional amb la consecució
d’un estat, concepte que sempre hem desemmascarat com tergiversador i utilitzat per la burgesia i el marxisme.

La burgesia es serveix del nacionalisme per potenciar els interessos econòmics propis, i el marxisme se serveix del mateix per atreure a les masses i conquerir un estat nacional
que més tard serà marxista.

Ara, aquesta burgesia ens demana que acceptem que la llibertat d’un territori, que ni tan sols coincideix amb la nostra nació, quedi limitada per un estat. Per un altre costat, el no votar o votar-hi en contra ens pot alinear amb l’espanyolisme més retrògrad. La posició és complicada, però l’objectiu fi nal sempre serà:

PER LA FEDERACIÓ LLIURE DE POBLES DELS PAÏSOS CATALANS, VISCA L’ANARQUIA!

Article publicat a la revista de l’Ateneu Enciclopèdic Popular “ENCICLOPÈDIC” – Núm 39 IV època (Març 2014)

Recordar el passat, projectant-nos en el futur

Amb la mort d’Adolfo Suárez, gran part de la classe política s’omple la boca de les grandeses d’aquell governant que fou l’últim del règim pre-constitucional i el primer del post-constitucional i pare d’allò que oficialment s’anomenà Transició quant altres la rebategem com a transacció. Cada cop més gent es qüestiona aquella “modèlic canvi de règim”, qüestionant que fos modèlic i alhora que fos un canvi. Algunes de les que fa aquesta reflexió varen voler recordar amb unes jornades sota el títol “Llibertat, esperança i desencís als anys 70” per entendre com durant aquells anys quan semblava que tot podia canviar les de baix van ser traïdes per les de sempre. La idea d’aquest recordatori era aprendre com hem arribat fins on som ara i procurar no repetir alguns errors que es varen donar en aquell moment.

En aquest mateix marc, altres persones varen voler recordar com encara no s’ha fet justícia amb les víctimes d’aquella bàrbara època i coincidint amb el 40è aniversari de l’assassinat de Salvador Puig Antich se li va retre un sentit homenatge en companyia de les seves germanes. Aquest tingué tres escenaris significatius, el primer el lloc on el varen assassinar, la presó Model, el segon, la seva tomba al cementiri de Montjuïc; i el tercer fou Can Batlló, un espai on conflueixen lluites i reivindicacions actuals de qui se’n varen fer ressò durant aquell acte. Aquest acte comptà amb la presència de Bio-lentos, Iagoalaiaga, Ràbia positiva, Cesc Freixas, Safareig, Juanito Piquete i representants de les lluites contra les tarifes del transport públic, de suport a pres*s, a les víctimes de la repressió actual i als centres socials okupats en perill entre d’altres.

Article escrit per La Burxa nº 181 (abril 2014)