Arxiu de l'autor: Penso

Cataluña en la encrucijada. Una perspectiva libertaria.

Si hoy existe un conflicto grande y con constancia en el tiempo, éste es el de la “cuestión catalana”. Es tema constante en portadas de los periódicos y telediarios de las grandes cadenas. Como probablemente la mayoría ya estemos familiarizados/as con las opiniones de los distintos partidos y gobiernos, hemos considerado muy interesante hacer una entrevista a 3 bandas con compañeros/as catalanes/as, para conocer más del “Procés” y cómo se posicionan ante él.
Para ello hemos contado con Embat, organización política libertaria de Cataluña, Marc Rude, de la Assemblea Llibertària l’Oca de Gràcia (Federació Anarquista de Catalunya) y periodista de La Directa, y por último con Oriol Rigola, miembro del colectivo Negres Tempestes que nació con la idea era reabrir el debate de la reivindicación del derecho la liberación de los pueblos dentro del pensamiento libertario.

Debido a la extensión de la entrevista la versión impresa ha sido recortada, podréis encontrar la entrevista completa AQUÍ: Entrevista completa

1-Empecemos por nuestra casa. Vemos como el entorno libertario catalán ha crecido y ganado músculo en los últimos años en forma de nuevas asambleas de barrio, nuevas organizaciones, ateneos, okupas, fiestas populares y mayor capacidad de movilización. ¿En qué momento se encuentra el anarquismo catalán? ¿Ha sabido adaptarse a los distintos ciclos de movilizaciones? ¿En qué medida ha aportado a los movimientos populares?

Embat: Nos encontramos al final del ciclo que se abrió en la huelga del 29S de 2010 o en el 15M de 2011. En un solo año han coincidido tres procesos electorales, cada uno con su propia campaña. Esto ha producido un cierto hartazgo en la sociedad, que de alguna manera también se ha trasladado a los movimientos sociales. Además, no poca gente hasta ahora activa en las luchas sociales y en el activismo se ha presentado en las distintas candidaturas y ha conseguido entrar en las instituciones. Así la movilización en la calle viene a menos, por estas causas y por limitaciones del movimiento popular en su articulación más allá de lo inmediato. El entorno libertario, al estar al margen de todo lo anteriormente mencionado no creemos que su actividad típica se haya resentido demasiado. Los colectivos siguen realizando sus funciones habituales pero no encuentran la manera de aportar para un cambio social.
Marc Rude: En efecto, el movimiento libertario ha crecido en Catalunya, con la aparición de proyectos como la Federació Anarquista de Catalunya (FAC) y Procés Embat. También se ha registrado un incremento muy significativo de asambleas locales y espacios autogestionados. Todo este repunte nace a partir del 15-M y el proceso de politización que conllevó para toda una generación. Ahora que nos encontramos en una recesión de la movilización de calle -causada por la aparición de los partidos progresistas/regeneracionistas- , quizá es momento de apostar por la parte constructiva del movimiento, y confluir en organizaciones y redes de apoyo ancladas en los barrios que permitan que cada vez más gente pueda poner cada vez más ámbitos de su vida fuera de los marcos del Estado y el capital. Para mí, el factor más importante que ha permitido que el movimiento crezca y el que puede permitir que lo siga haciendo es un esfuerzo comunicativo para llevar nuestro mensaje más allá de las fronteras del “ghetto”. Para ello, es vital crear organizaciones fuertes que permitan coordinar la militancia, más allá de la estructura atomizada de los grupos de afinidad.
Oriol Rigola: Nuestro colectivo encuentra su raíz en Sants, un barrio de Barcelona históricamente muy combativo y eso quizás facilita que las ideas libertarias sean más permeables que en otros lugares. La existencia de la Assemblea de Barri de Sants (ABS) también ha facilitado la coordinación de los diferentes movimientos sociales. Pese a que situaciones como el 15m o el famoso “procés” nos cogieron a todos/as como bastante desprevenidos/as, hay que decir que algunos de estas se impregnaron, aunque desgraciadamente muy parcialmente, de algún aire libertario; más el primer caso que el segundo.

2-El proceso independentista parece que cubra todos los aspectos de la política cotidiana en Cataluña. Aun así, la ofensiva neoliberal es patente y, desde fuera, parece que se relativice. Nos gustaría que nos comentarais acerca de las luchas sociales que consideréis relevantes y si estas se han visto mermadas o potenciadas gracias a la cuestión nacional y el proceso.

E: En cualquier caso está claro que hay sectores que han apostado por surfear la ola soberanista esperando con ello tapar cuestiones de gestión o modelo económico, pero al mismo tiempo otros sectores, interesadamente o no, han contribuido mediante el independentismo a poner sobre la mesa los modelos de país posibles y la solución a los problemas estructurales de Catalunya. En nuestro caso el Bloque en el Poder ha utilizado el soberanismo como una manera de proteger el entramado institucional de la crítica desde abajo, y es algo que tenemos en cuenta. En todo el sur mediterráneo en general la incapacidad que hemos demostrado para construir una alternativa popular al modelo institucional y económico, ha favorecido la esperanza en nuevos instrumentos de intervención parlamentaria, y todo ello, tanto por nuestra parte como por la de ellos/as, un desinflamiento de la conflictividad.
M: Si bien es cierto que el Procés ha desviado la tensión del eje social al eje nacional, para mí el principal elemento desmovilizador no ha sido el independentismo, sino la apuesta por la vía institucional de parte de los movimientos sociales. Si bien hay ámbitos concretos, como las migraciones o el feminismo, en los que se trabaja intensa y fructíferamente; para mí los movimientos aglutinadores de la lucha social, que son el sindical y el vecinal, viven horas bajas.
O: Es evidente que el “procés” ha servido para tapar muchas decisiones políticas tomadas desde las diferentes instituciones (estatales, autonómicas, municipales). Es cierto pues, que en algunos casos han servido para silenciar los recortes y las políticas neoliberales del gobierno de CiU, y que han intentado responsabilizar estas decisiones con el lema de “España ens roba”, pero la gente no es tonta y los resultados electorales así también lo demuestran, reduciendo cada vez más la representación parlamentaria de dicho partido, arrastrando en estas ultimas elecciones a su socio ERC.

3-En el campo de la movilización y la construcción de alternativas, muchas veces os encontraréis con la Esquerra Independentista(EI). ¿Cómo es vuestra relación con ella? ¿Son un aliado táctico? ¿Existe la posibilidad de un proyecto emancipador común?

E: Existen desde luego diferencias en la intensidad donde ponemos el acento del poder popular, y respecto a la cuestión electoral. Para nosotros/as todos/as aquellos/as actores que prioricen la construcción de un pueblo fuerte capaz de dar respuestas contundentes a las agresiones, y ser garante de los cambios sociales, es un aliado táctico inmediato.
M: En la lucha diaria en los barrios, existen muchos puntos en los que podemos estar de acuerdo. Para mí, sí que existe la posibilidad de trabajar conjuntamente a nivel local y me gustaría que así fuese. No obstante, nos encontramos con varios obstáculos por las dos partes: al purismo y la estrechez de miras de algunos/as compañeros/as se le suman los tics vanguardistas y las maquinaciones a lo soviético que en ocasiones se llevan a cabo desde la EI. La idea de potenciar asambleas locales para empoderar al vecindario, unir fuerzas contra el enemigo común y construir proyectos autogestionados destinados a satisfacer las necesidades de la gente del barrio es compartida.
O: Colaboramos con personas de l’Esquerra Independentista (EI) desde el momento en que participamos de espacios como el Can Vies o la ABS y también hemos colaborado con colectivos de la EI en campañas puntuales locales como la de retirada de símbolos fascistas del barrio y por el cambio de nombre de algunas calles del barrio o en espacios más amplios como Huelgas Generales o campañas concretas de reivindicaciones vecinales.

4-¿Qué visión tenéis del movimiento independentista? ¿Es este un movimiento de la oligarquía catalana para ganar cuotas de poder? ¿Es un movimiento popular por la autodeterminación? ¿Qué actores son relevantes en la partida?

BxRU608IYAITmK7E: El movimiento independentista es transversal y variado ideológicamente. Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) nunca había sido independentista. Ha virado en esa dirección fruto del crecimiento del “soberanismo social” o del independentismo de la “sociedad civil” que se produjo a partir de la creación de la Asamblea Nacional Catalana y la Asociación de los Municipios por la Independencia. No olvidemos que tanto la gran banca como Fomento Nacional del Trabajo (la patronal catalana equiparable a la CEOE) se han pronunciado claramente en contra de la independencia. El movimiento independentista representa un movimiento popular por la autodeterminación “democratizador” y con un gran potencial para romper con la constitución del 1978
M: Es un movimiento popular para la autodeterminación en parte secuestrado e instrumentalizado por la oligarquía catalana para ganar cuotas de poder. Pero las ambiciones de Mas de convertirse en el Padre de la Patria y las performances masivas al estilo norcoreano no deben hacer que nos olvidemos de la legítima voluntad de mucha gente de poder decidir qué organización política prefiere para su territorio. Como siempre, hay dos actores básicos: el pueblo catalán y las élites titiriteras que juegan con él para su propio beneficio, que no es otro que mantener el poder.
O: Nosotros/as nos consideramos parte del movimiento independentista, al igual que nos consideramos parte del movimiento anarquista, antipatriarcal, ecologista, etc. Formar parte de dicho movimiento no nos posiciona necesariamente a asumir o aceptar todo aquello que se haga en nombre de dicho movimiento. Este “procés” nacido en 2010 a partir del fracaso del intento de reforma del Estatut d’Autonomia llevó a que el pequeño porcentaje de gente que se identificaba claramente como independentista fuera incrementado a cada barbaridad que se iba haciendo o diciendo desde el gobierno del Estado Español.

5-¿Cómo definiríais vuestra posición política respecto del proceso independentista?

E: EMBAT es partidaria de la soberanía popular y del ejercicio de la autodeterminación de Catalunya. En ese sentido entendemos que la coyuntura abierta por el movimiento popular por la independencia puede servir para “abrir el melón” del régimen surgido de la reforma franquista.
M: Yo voté sí a la consulta del 9N y volvería a hacerlo si se convoca finalmente un referéndum vinculante. Lo hice por varias razones: en primer lugar, porque un proceso de independencia en Catalunya agitará inevitablemente el orden establecido, lo que supone una gran oportunidad para llevar la ruptura a otros ámbitos más allá del mero cambio de bandera. ¿Os imagináis que os podríais librar de golpe y plumazo de la Conferencia Episcopal, la Legión, los Borbones y los rancios residuos de la nobleza? Aunque el eventual Estado Catalán fuera igualmente capitalista, atrocidades como el proyecto de ley del Aborto de Gallardón, la ley Mordaza, la introducción de la religión en la escuela pública o la creación de una FP de Tauromaquia serían inconcebibles aquí.
O: El “procés” como movimiento popular que pudo ser en un primer momento estuvo en parte alimentado por gente de los movimientos sociales, mayoritariamente procedente de la izquierda independentista. Posteriormente, cuando éste se masificó, la burguesía intentó coger las riendas y en gran parte lo consiguió. Nosotros/as seguimos intentando explicar a la gente que existe otra manera de conseguir la independencia, sin estados ni autoritarismos, y que así esta sea real y total, pese a ello, somos conscientes que la capacidad de incidencia de un colectivo como el nuestro es muy pequeño.

6-¿Cuales son los pasos a seguir en la coyuntura actual para avanzar en la construcción de una sociedad libertaria?

E: En la coyuntura actual, con la correlación de fuerzas, evidentemente este programa no es posible en su totalidad, necesitamos un sociedad densa y activa, un pueblo fuerte, fortalecer el sindicalismo y crear las condiciones en el territorio para poder desplegar el poder popular.
M:La clave está en el trabajo “de hormiguita” en los barrios. Por un lado, como ya había comentado, hemos de expandir la base social del anarquismo, para que el vecindario pueda ver como viable una alternativa libertaria hace falta comunicar y, sobretodo, hacer. El Estado no es fuerte sólo porque nos reprime, sino porque sabe hacerse necesario. Por ejemplo, aunque la mitología ensalce la parte de los tiros, la Revolución Social del 1936 no habría sido posible si no hubiera contado con toda esta infraestructura popular, construida durante las décadas anteriores. Lo mismo vale para cualquier revolución: aunque se llegue a derrocar al sistema, si no hay nada preparado para después lo más probable es que el viejo régimen sea sucedido por uno nuevo igual o peor. Además de los proyectos a largo plazo, también hemos de tener objetivos más cercanos. Más allá del anarquismo, si los movimientos sociales en conjunto consensuaran unos puntos comunes y se lanzaran a defenderlos, otro gallo cantaría. La coordinación entre luchas es vital.
O: Nosotros/as siempre hemos creído compatibles y necesarias tanto la gimnasia revolucionaria como la construcción de la sociedad paralela. Creemos que la recuperación de la memoria histórica y recordar como han sido los caminos que nos han intentado acercar a ese anhelado destino puede enseñarnos mucho en esa construcción. La solidaridad con otros pueblos en lucha como el de Chiapas, Mapuches o Kurdistán nos puede enseñar formas de organización política y de resistencia interesantes.

Què decidim decidir?

El passat 25 d’octubre va tenir lloc a l’Espai Obert un debat organitzat per Negres Tempestes amb el títol “El paper de llibertàri*s en el «procés» d'”alliberament nacional” en el que hi van participar persones del Col·lectiu Llibertari Heurea Negra de Vallcarca, l’Espai Llibertari i Autònom de la CUP i del Grup de Reflexió per l’Autonomia. Després de més de dues hores d’intervencions, la majoria de les opinions apostaven per la llibertat dels pobles, però sense tenir com a objectiu crear nous estats, sinó aprofitar l’avinentesa per qüestionar l’existència d’aquests. De fet, el qüestionament dels marcs legals en els quals es fonamenta tot allò que va envoltar el 9N, ja pot suposar en si mateix qüestionar-se’n l’origen o, per les que vulguem anar més enllà, l’existència. El que genera més debat potser és el com portar-ho a terme i com incidir en altres subjectes polítics que abraçaven espectres molt més amplis de la població que no pas el nostre. Darrerament, el mateix debat s’ha replicat en altres espais llibertaris amb un resultat molt similar.

Entre les participants existeixen diferents punts de vista a l’hora d’afrontar allò que es coneix com el «procés», hi ha des de qui fa èmfasi en la necessitat de participar d’aquests espais més amplis a qui els rebutja plenament. Hi ha qui al marge de com es faci aquest recorregut perfila una futurible independència total fonamentada en una federació o confederació de pobles fonamentades en estructures horitzontals, assembleàries, autogestionades… Fins i tot, hi ha qui apunta que aquest objectiu final pot iniciar-se ja en l’actualitat.

Sembla que cada cop més gent entén que la llibertat dels pobles pot no veure’s com quelcom aliè de les aspiracions de la idea llibertària, el que sí que sembla divergent és com podem dur-la a terme, i com, en el moment en què ens trobem, podem incidir o no, o fins i tot si hem de fer-ho. També cal destacar en aquesta línia la Via Llibertària de l’11 de setembre o el Manifest pel No-Sí. Si bé algunes persones han preferit obviar, ridiculitzar o atacar allò que es coneix com a “procés”, altres han cregut necessari intentar incidir-hi.

Un cop passada la data del 9 de novembre, que semblava hauria de ser un punt d’inflexió, caldrà estar pendent de com evoluciona tot plegat des del punt de vista polític i parlamentari. La promesa d’unes eleccions plebiscitàries sembla condicionada per CyU a una candidatura única que faria de paraigües de les diferents candidatures pro-sobiranistes. No sabem res del restant programa electoral, desconeixem en el dia d’avui quines polítiques socio-econòmiques faria aquesta candidatura en cas de guanyar. Potser la lògica suposaria que la seva victòria hauria d’arrossegar cap a una declaració unilateral d’independència, una immediata dissolució de la cambra i unes noves eleccions on la gent pogués triar l’opció política més afí. Tornem així al mateix dilema de sempre, què és primer, l’ou o la gallina? Oblidem que la constitució d’un estat en si mateix ja suposa la creació d’uns marcs legislatiu, executiu i judicial que el regirien? Qui crearia tot aquest corpus d’aquest estat? Es crearia per construir-lo a imatge i semblança d’algun altre existent? Hi ha qui ja està treballant per crear totes aquestes eines pel dia D? Qui els hi ha atorgat aquest poder? I sobretot, volem un estat? En coneixem algun d’exemplar?

Cal apostar per a què els futurs moviments ciutadans plantegin oblidar-se del marc quatre-provincial del Principat i no condemnin a l’ostracisme la resta de territoris dels Països Catalans, que no es faci una aposta per la creació d’un estat, sinó per la desaparició d’aquests i apostant per la confederació de pobles lliures. Cal que el «procés» no s’oblidi d’aquelles que dia rere dia passen dificultats per sobreviure i ens dirigim cap a una societat on puguem autogestionar les nostres vides, deixant al marge el capitalisme, el patriarcat, el bel·licisme i altres formes de repressió. Cal construir una societat nova sense desigualtats i que respecti la llibertat dels pobles.

Article aparegut a La Burxa No. 188, desembre de 2014

Ja tenim aquí l’enquesta del #9n #n9n #9n2014

El meu vot serà pel Sí Sí, ja que la meva opció política, que s’assimilaria al No Sí, no està representada en cap de les combinacions permeses; i em veig en la necessitat d’incidir en una acció que està qüestionant l’statu quo que sempre he qüestionat. Han quedat en evidència, aquells qui diuen ser els nostres governs, els de Madrid per continuar defensant la “grande y libre” i els d’aquí per haver-nos portat del que havia de ser un referèndum, passant per una consulta, al que ha acabat sent una enquesta. Res que no poguéssim esperar dels unionistes de CyU. De nou, haurà de ser la gent qui haurà de seguir amb el procés més enllà d’aquest diumenge. Només espero que les llibertàries hi puguem incidir i així poder arribar algun dia a una anhelada confederació de pobles lliures dels Països Catalans.

Apareix a La Directa – Què en pensen (algunes) llibertàries de la consulta?

Desconstruint el procés

Existeixen opinions diferents sobre on situar l’inici d’allò denominant “procés”. Sense voler menysprear a totes aquelles que portem defensant aquesta opció política des de fa molts anys, permeteu-me retrocedir un xic fins uns deu anys enrere. La Generalitat de Catalunya obrí uns fòrums virtuals on “debatre” la reforma de l’Estatut. La petició més repetida seria la de la legalització de la marihuana i els principals debats censurats eren els que giraven entorn d’aquest tema i els de la repressió exercida pels Mossos d’Esquadra. L’articulat va passar per diferents sedassos polítics i judicials que portarien a parlar a Montilla d’una creixent desafecció vers “Espanya”. Les reformes dels estatuts arribarien també a altres comunitats autònomes i en les més properes (valenciana, l’aragonesa o la balear) s’omplirien de mesures que pretenien distanciar qualsevol possibilitat de complicitat, ni tan sols en l’àmbit lingüístic o cultural entre aquestes. Arribarien les consultes sobre la independència celebrades a 554 municipis, una iniciativa nascuda d’una base social heterogènia, mostra d’això n’és l’àmplia varietat de models de pregunta que es varen fer. Arribarien massives manifestacions pel centre de la ciutat de Barcelona. En la primera manifestació, la del 10 de juliol del 2010, José Montilla va haver de fugir pels insults i algun intent d’agressió que va patir, i en la de l’11 setembre 2012, CyU intentava condicionar la seva participació a suavitzar el discurs independentista d’aquesta. Aparegueren forces polítiques (Reagrupament o SI) fruit del descontentament d’aquells que es sentien independentistes, sense oblidar l’entrada disruptora de les CUP en el Parlament. La crisi i les retallades en els serveis bàsics, nodriren el moviment dels Indignats, i per poc no van incloure la defensa de l’alliberament nacional (no recollit en els seus punts bàsics per un bloqueig del consens d’algunes persones de sentir espanyolista). CyU, creient-se liderar el procés, va intentar aprofitar-ne la tirada convocant unes eleccions anticipades que li feren perdre un gran nombre d’escons. Les propostes polítiques ciutadanes, com les consultes, les manifestacions o per últim la Via Catalana 11s 2013, han portat de corcoll a les forces polítiques tradicionals que no han sabut entomar aquest moviment social.

Ara com ara, i amb unes futuribles eleccions anticipades amb un presumpte caire plebiscitari de cara a la primavera del 2015, el panorama polític parlamentari no deixa marge a l’esperança i caldrà que sigui la gent qui surti de nou al carrer a marcar el full de ruta. M’agradaria no oblidar-me de parlar de qui planteja que cal prioritzar la creació d’un nou estat i que un cop el tinguem ja decidirem de quin format. ¿Pretenen fer-nos oblidar que la constitució d’un estat en si mateix ja suposa l’acceptació de la creació d’unes estructures qüestionables? L’aparició d’un estat necessita la creació d’uns marcs legislatiu, executiu i judicial que el regirien i que ja alguns s’esforcen a construir-lo a imatge i semblança d’altres existents. Quin model d’estat volen copiar? En tenim algun d’exemplar? El francès, l’espanyol, l’andorrà, l’estado-unidenc?

Aprofitaria doncs per proposar que en els futurs moviments ciutadans plantegem oblidar-nos del marc quatre-provincial del Principat i no condemnem a l’ostracisme el resta de territoris dels Països Catalans, que no es faci una aposta per la creació d’un estat, sinó per la desaparició d’aquests i apostant la confederació de pobles lliures, que el procés no s’oblidi d’aquelles que dia rere dia passen dificultats per sobreviure i ens dirigim cap a una societat on puguem autogestionar les nostres vides, deixant al marge el capitalisme, el patriarcat, el bel·licisme i altres formes de repressió. Hem de construir una societat nova sense desigualtats i per la llibertat dels pobles.

Article escrit per a l’especial La Rosa dels Vents de l’11 de setembre de 2014

Som una nació sense estat, ni el volem!

Existeix una tendència induïda per algunes parts interessades a confondre alguns termes vinculats a les comunitats lingüístico-culturals quan, alhora de definir-les, s’hi barregen altres paraules com nació i estat. Aquesta discussió és de gran actualitat en les nostres contrades degut a la mobilització d’un ampli sector de la població d’un territori anomenat Catalunya.

Aquest actualment està defi nit com una regió (comunitat autònoma) de l’Estat Espanyol. La comunitat lingüístico-cultural a la que pertany té un tret comú entorn a una llengua que pren diferents noms: català, valencià… i s’estén per quatre estats diferents: l’espanyol, el francès, l’andorrà i molt residualment a l’italià. Una llengua pot defi nir la cosmovisió d’una comunitat i a la inversa. Élisée Reclús deia que:

Les peculiaritats de cada poble s’expliquen, en una relació perfecta de causalitat, l’ascendent del medi natural i geogràfic -a més de la influència genètica en la vida dels homes que l’ocupen” (“L’Homme et la Terre” 1905-1908) en la seva edició francesa.

Els anarquistes no són aliens a aquest tema, com moltes vegades se’ns ha volgut dir. El mateix Bakunin reflectia:

Tot poble, per minúscul que sigui, té el seu propi caràcter, el seu mode particular de viure, de parlar, de sentir, de pensar, d’actuar, i és aquesta idiosincràsia en que consisteix l’essència de la nacionalitat, la qual deriva de tota la vida històrica i de la suma total de les condicions de vida d’aquest poble.

També cal dir que la llengua i la cultura no són coses estàtiques, sinó elements vius i com a tals es van modificant al llarg del temps. És per això que no s’ha de plantejar la multiculturalitat com un amenaça sinó com una realitat enriquidora, doncs històricament sempre ho ha estat. Però això no implica que no ens mostrem ferms en tot allò que fa a la nostra cultura i llengua. El dret a ser diferents i a expressar-nos de manera diferent, amb la llengua que hem heretat dels nostres avantpassats, forma part dels nostres postulats.

L’anarquisme no és un dogma, ni tampoc és exclusiu d’un lloc, llengua o cultura. Els anarquistes no hem de confondre la defensa del nostre caràcter nacional amb la consecució
d’un estat, concepte que sempre hem desemmascarat com tergiversador i utilitzat per la burgesia i el marxisme.

La burgesia es serveix del nacionalisme per potenciar els interessos econòmics propis, i el marxisme se serveix del mateix per atreure a les masses i conquerir un estat nacional
que més tard serà marxista.

Ara, aquesta burgesia ens demana que acceptem que la llibertat d’un territori, que ni tan sols coincideix amb la nostra nació, quedi limitada per un estat. Per un altre costat, el no votar o votar-hi en contra ens pot alinear amb l’espanyolisme més retrògrad. La posició és complicada, però l’objectiu fi nal sempre serà:

PER LA FEDERACIÓ LLIURE DE POBLES DELS PAÏSOS CATALANS, VISCA L’ANARQUIA!

Article publicat a la revista de l’Ateneu Enciclopèdic Popular “ENCICLOPÈDIC” – Núm 39 IV època (Març 2014)

Recordar el passat, projectant-nos en el futur

Amb la mort d’Adolfo Suárez, gran part de la classe política s’omple la boca de les grandeses d’aquell governant que fou l’últim del règim pre-constitucional i el primer del post-constitucional i pare d’allò que oficialment s’anomenà Transició quant altres la rebategem com a transacció. Cada cop més gent es qüestiona aquella “modèlic canvi de règim”, qüestionant que fos modèlic i alhora que fos un canvi. Algunes de les que fa aquesta reflexió varen voler recordar amb unes jornades sota el títol “Llibertat, esperança i desencís als anys 70” per entendre com durant aquells anys quan semblava que tot podia canviar les de baix van ser traïdes per les de sempre. La idea d’aquest recordatori era aprendre com hem arribat fins on som ara i procurar no repetir alguns errors que es varen donar en aquell moment.

En aquest mateix marc, altres persones varen voler recordar com encara no s’ha fet justícia amb les víctimes d’aquella bàrbara època i coincidint amb el 40è aniversari de l’assassinat de Salvador Puig Antich se li va retre un sentit homenatge en companyia de les seves germanes. Aquest tingué tres escenaris significatius, el primer el lloc on el varen assassinar, la presó Model, el segon, la seva tomba al cementiri de Montjuïc; i el tercer fou Can Batlló, un espai on conflueixen lluites i reivindicacions actuals de qui se’n varen fer ressò durant aquell acte. Aquest acte comptà amb la presència de Bio-lentos, Iagoalaiaga, Ràbia positiva, Cesc Freixas, Safareig, Juanito Piquete i representants de les lluites contra les tarifes del transport públic, de suport a pres*s, a les víctimes de la repressió actual i als centres socials okupats en perill entre d’altres.

Article escrit per La Burxa nº 181 (abril 2014)

Antisistema

Sembla que algun/a periodista es va sentir afectat quan vaig posar el titular del seu article al nivell de redacció d’Intereconomia. La crítica era cap a l’ús estigmatitzador que suposa l’ús de la paraula antisistema en un titular sobre una manifestació en suport al CSA Can Vies. Cal dir que el cinisme del meu comentari no esperava la reacció posterior. Primer de tot, voldria citar a una persona propera “en demagògia no em guanya ningú” i ara anem a ser seriosos…

Noam Chomsky parla en el seu llibre “El coneixement del llenguatge” sobre l'”efecte Orwell”. Aquest efecte reflecteix la capacitat del poder dels règims totalitaris per difondre creences que arriben a estar fermament arrelades en les societats d’aquests règims. L’escriptor de La rebel·lió dels animals, George Orwell, reflecteix en aquesta i en la resta de les seves obres aquesta eina del poder. Noam Chomsky assenyala el paper fonamental de la propaganda com a mitjà de transmissió de les idees d’un sistema i el complex nivell de desenvolupament que aquesta ha arribat a assolir. Els nazis ja n’eren grans coneixedors d’això i van arribar a utilitzar la propaganda com una de les seves armes més eficaces i efectives de submissió. Tan important consideraven aquest mitjà de propagació d’idees que l’11 març 1933 van establir el Ministeri de Propaganda i van nomenar ministre d’aquest a Joseph Goebbels. Mitjançant revistes, llibres o documentals van aconseguir que considerable part de la població alemanya fóra partícip de la seva ideologia. D’altra banda, Chomsky no vol deixar de destacar el poder de la paraula quan es tracta de convèncer . Els nazis també eren grans coneixedors d’això , pel que organitzaven multitudinàries trobades on Hitler i altres dirigents nazis pronunciaven discursos el missatge arribaven al públic no tant pel seu contingut , sinó per la forma en què era comptat, i és que un altre punt important de l’efecte Orwell és la manipulació de la llengua per aconseguir la resposta que es vol per part del receptor creant així el que coneixem com neollengua. Així per avaluar sota quin criteri s’utilitza determinada paraula està bé buscar-ne l’origen.

Resulta molt curiós que un adjectiu esdevingui una etiqueta a partir de cert moment i no perquè aquelles persones que són etiquetades d’aquella manera no s’hagin apropiat d’aquell identificador. Sembla que la primera vegada que s’utilitza aquesta paraula en la seva traducció anglesa “anti-establishment” és l’any 1958 a la revista político-cultural “New Statesman” per a referir-se a un pensament oposat als principis politico-socio-econòmics de la societat i seria aplicat a determinats moviments polítics fins als 70 amb hippies opositors a la guerra del Vietnam.

No sé si seria molt agosarat atrevir-se a datar la primera aparició d’aquesta etiqueta en els mitjans de comunicació de l’estat espanyol. I pel que veig no aniria molt desencaminat en situar-la a principis d’aquest segle XXI com també s’afirma a “¿Es tan malo ser antisistema? de Francisco Fernández Buey i Jordi Mir ( 1 ). Així que d’aquesta manera he arribat al que podria ser el primer article al respecte, on el liberal José Ignacio del Castillo a “Libertad Digital” amb el títol “Sus defensores ‘antisistema'” ( 2 ) utilitza el mot “antisistema” per parlar dels moviments antiglobalització, altermundistes… Fins llavors sembla que aquesta paraula es veia limitada a utilitzar-se com a adjectiu, com també és utilitzat al Vocabulari Bàsic de Ciències Polítiques (2000) d’en Jordi Matas Dalmases on s’utilitza com a complement de la paraula Partit ( 3 ). Però pel que fa l’ús de què parlem caldrà esperar al 2001 on l’article “Paro y sistema” d’Eduardo Haro Tecglen ( 4 ) parla de “Les doctrines policials que genera aquesta globalització que es fa interna parlen dels ‘grups antisistema'”, donant a entendre que l’origen de la paraula és d’origen policial. La premsa aviat n’adoptaria l’ús, com faria el reportatge “La compleja red de la violencia antisistema” de Pere Rios a El Pais ( 5 ) per a què aquesta etiqueta es comencés a utilitzar com a agrupadora de “Okupes, independentistes i llibertaris” que es dediquen a provocar enfrontaments al carrer amb la Policia Nacional de la “tan estimada” García-Valdecasas que es dedicava a infiltrar esvalotadors a les manifestacions amb mocadors amb l’estelada feta a mà com es va demostrar a la manifestació del Banc Mundial d’aquell mateix any ( 6 ). És en aquest article on sentia jo, i força gent del meu entorn, per primera vegada aquesta utilització de la paraula antisistema com a nom. Estava acostumat a llegir “okupes”, “esquerra radical”, “esquerra extraparlamentària”, “anarquistes”, “autodenominats anti-feixistes”… però antisistema, recordo que en llegir-ho vem riure molt i vem imaginar-nos que en el futur allò esdevindria quelcom més que una simple etiqueta estigmatitzadora, doncs els neolingüistes de l’establishment havien creat un nou enemic. Només faltaria determinar qui era el orwellià Ministeri de la Veritat. Ho era el Ministeri d’Interior o aquells que només transcriuen comunicats policials?

Temps més endavant, fins i tot, alguns d’aquells etiquetats amb aquell apel·latiu van utilitzar-lo per a fer-ne mofa, creant una publicació amb aquest nom ( 7 ), però la broma més gran de totes la va fer la Imma Mayol d’ICV quan s’autodenominà antisistema ( 8 ).
Pel que fa als fets concrets de la manifestació de Can Vies, si ve és cert que la gent que feia pintades anava encoberta (no crec que cal que et recordi quan costa una multa per fer una pintada), també és cert que vaig veure moltes famílies amb carros de criatures petites, la colla bastonera del barri i la colla de diables. Entrar en el debat de quins són els mitjans d’expressió que s’haurien d’utilitzar per les reivindicacions, seria potser dispersar el debat, no crec que els/les que són etiquetats en l’article “antisistemes” siguin els únics que fan pintades per fer les seves reivindicacions.

Ofès per l’etiqueta? De cap manera… Només volia felicitar a qui va fer el titular per utilitzar aquest terme d’origen policial i que normalment és utilitzat per la “gent d’ordre” per criticar a tot aquell que no és com ells. Només voldria recomanar que de cara a propers titulars la incorporació de paraules com guarros, pollosos, perroflautes o altres termes de l’estil… Afegir que lamento comunicar per això que el tema d’entrar a treballar a Intereconomia s’està complicant, però sempre queden d’altres com La Vanguardia, El Mundo, El País, etc. que de ben segur que amb titulars així entrarà dins la seva línia editorial.

En resposta a http://elquidesunaltre.wordpress.com/2014/02/13/antisistema/

Grans esdeveniments, grans negocis

La posició és clara, al crit de “de cap manera” i en oposició a aquells que ens intenten acusar de NIMBY’s (*1). La crítica va més enllà del puntual rebuig a un projecte, perquè no cal entrar massa en el detall dels múltiples exemples que tenim per tot el territori per veure com la immensa majoria acompleixen amb major o menor grau aquestes dos grans premisses, l’egolatria o l’avarícia.

És ben sabut que els magnataris, fruit de l’egocentrisme associat al càrrec, volen deixar una petjada per la posteritat que l’immortalitzi. Caps de diverses civilitzacions i religions iniciaven guerres on buscaven crear o recuperar grans imperis sota banderes reials, nacionals, dinàstiques, polítiques, religioses, etc. on el que menys importava era el nombre de víctimes, és clar, i se cercava poder i riqueses. En acabat feien erigir-se mausoleus en forma de piràmides o de temples, arcs de triomf, estàtues, columnes, tòtems, obeliscs, o pintar-se quadres, fer-se escriure biografies, memòries o cròniques… Les característiques d’aquests monuments varien depenent del pressupost i de la mà d’obra disponible, moltes vegades presonera o esclava. Alguns afortunats varen veure finalitzats els seus encàrrecs i d’altres varen ser esborrats per altres que posteriorment decidiren oblidar aquell passat. El llegat que ens ha arribat fins al dia d’avui de tots aquests recordatoris omplen espais a l’aire lliure o en pobles i ciutats, en museus, biblioteques, etc. i formen part de la nostra història. Si a aquests egos interessats a deixar un llegat per la posteritat li sumem els perversos interessos de la vida terrenal com poden ser el poder i la riquesa, la combinació pot ser explosiva. Pensem amb la quantitat de diners que pot guanyar algú que disposa d’un terreny on s’hi llauren patates i de manera casual es requalifica per fer-hi un polígon industrial, un nou districte d’innovació tecnològica, un port de luxe, zona residencial, un cementiri nuclear, de serveis per fer-hi hotels per una exposició de projecció universal, uns equipaments esportius per a uns Jocs del Mediterrani, d’unes olimpíades o una versió local de Las Vegas.

Fixem-nos, com aquestes dues balances que esmentàvem abans fan que els projectes tirin endavant o no. En la primera, la de l’egolatria, si els projectes no es resolen en el termini de governança d’aquell dirigent, perilla que les medalles se les pengi el que va al darrere. Cal afegir, que en molts casos s’inicien al principi del període inter-electoral, doncs moltes vegades aquests són vistos amb cert rebuig per l’electorat que podria fer-li perdre la re-elecció. En la segona balança, la de l’avarícia, els projectes poden arribar a eternitzar-se degut a la fluctuació dels mercats, encara que de vegades si l’avarícia és prou gran, i les influències són suficients, pot haver-hi mutacions parcials o totals, transformant-se en simples caselles d’un tauler del Monopoly.

Així que davant de qualsevol gran projecte urbanístic primer que res dubteu-ne de les intencions, per molt boniques que semblin, i intenteu esbrinar sempre què i qui hi ha darrere de la iniciativa (promotores, polítics, clubs d’esports, etc.) i qui en son els principals beneficiats (propietaris, constructores, explotadores, etc.). Un cop hàgiu aconseguit aquesta informació de ben segur que us espanteu i us acabareu responent vosaltres mateixes a la pregunta “com és que ningú m’ha preguntat la meva opinió?”

1) “Per una cultura del ‘De cap manera’” Editorial nº4 (1a època)

Article aparegut a La Rosa Dels Vents No. 5 (2a època) 23 d’abril del 2012

Universitats Lliures, alternativa al coneixement com a mercaderia

Entre totes les lluites per recuperar les coses que ens prenen els mercats una de les més importants és el coneixement. El coneixement en mans dels mercats es transforma en una mercaderia més amb la que poder vendre i comprar. Es creen titulacions necessàries per a qualsevol tipus de feina i sense aquesta acreditació no pots exercir una professió. Es podria dir que en determinades professions és imprescindible saber que qui tens al davant sap el que està fent, ningú voldria ser operat del cor per algú que mai ha conegut ni el que era un bisturí, però el coneixement va molt més enllà del que es necessita aprendre per exercir una professió. Així doncs, les escoles, els instituts i les universitats tradicionals mantenen uns lligams profunds amb les institucions i les empreses amb aquesta finalitat, cosa que impedeix el desenvolupament lliure d’idees i orienta el coneixement única i exclusivament a les necessitats del mercat. Vivim en un món enfocat a la productivitat i l’ensenyament és utilitzat com una eina per modelar treballadors que, alhora, també siguin consumidors d’allò que produeixen. D’aquesta manera, es crea un cercle viciós del qual cada cop resulta més difícil sortir. Les reformes estudiantils dels darrers anys no fan més que confirmar aquestes tendències.

Persones de diferents àmbits i orígens s’han plantejat crear espais on el coneixement surti d’aquesta espiral i pugui recuperar la circulació del lliure pensament. Les universitats lliures volen impulsar noves maneres de transmetre el saber a partir del treball comunitari i horitzontal, amb un tracte d’igual a igual entre la gent que fa tallers i la que és aprenent, i generant coneixements lliures i accessibles per tothom.

Les universitats lliures parteixen d’una tradició històrica –i també actual– arrelada als ateneus llibertaris i racionalistes de principis del segle XX, on es desenvolupaven les primeres escoles lliures. Per exemple, l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, que, a banda de la seva faceta més coneguda d’educació infantil, també projectava una escola d’adults i que, més tard, va desembocar en les Universitats Populars o les Missions Pedagògiques de la Segona República.

Després, van néixer altres escoles d’adults com l’Escuela Popular de la Prosperidad i les xarxes d’intercanvi de coneixements dels anys 70 i 80. I, ja en l’actualitat, podem trobar referents com la Universidad Libre de Chile, la Universitat Pirata, els hackmeetings, els diversos tallers que es fan a diferents centres socials okupats i un llarg etcètera de projectes que, d’una manera o altra, també aposten per aquesta circulació lliure de coneixements. En l’actualitat, arran de les acampades d’indignats, també ha nascut la Universitat Indignada amb la que s’està pensant de mantenir contacte per a fer algunes activitats.

LLISTAT D’UNIVERSITATS LLIURES
Xarxa d’Universitats Lliures – http://unilliure.org
Universitat Lliure a Sants – http://sants.unilliure.org – correu@unilliure.org
Universitat Lliure La Rimaia – http://www.larimaia.org – rimaia@larimaia.org
Universitat Pirata de Viladecans – http://viladecans.unilliure.org – unipiratavdk@gmail.com
CSOA La Teixidora – http://teixidora.squat.net – lateixidora@gmail.com
El Laboratori (Assamblea Mundet) – http://www.assembleamundet.net
Universitat Pagesa – Can Bofill (Molins de Rei)

Article aparegut a la revista “Enciclopèdic” de l’Ateneu Enciclopèdic Popular – Número 37 – novembre del 2011

Migrant les culpes

Tot està preparat per assenyalar als culpables de tots els nostres problemes, com sempre, les culpes seguiran la premissa habitual de… tirar pilotes fora. El nou Concili de Clermont ha demanat contra ells una nova croada i nous caps de turc, la Sacro Santa Inquisició Espanyola es prepara per dictar el nou Decret de l’Alhambra (*1) per a la seva expulsió, mentre l’estat ja ha aixecat nous Palau de Les Missions (*2) per a recloure’ls en espera de la resolució.

Cal pensar les directives a seguir, començant per determinar doncs els límits geogràfics que ens serviran per discernir entre autòctons i forans. Cal determinar sobre els barems a seguir per determinar la puresa de la sang, potser per anàlisi de sang o potser una comprovació genealògica per conèixer quantes generacions prèvies d’arrelament té l’individu. Caldrà afegir tot un seguit d’excepcions a la norma, tals com esportistes d’elit, empresaris de bon veure, dissenyadors d’alt standing, noblesa diversa, grans inversors i turistes benestants, etc. Així que si ens posem a analitzar i qüestionar com estem desgranant la població veiem que els barems utilitzats en aquesta no son mes que la selecció de les classes mes desafavorides. Serà sobre elles sobre qui cauran les culpes de la manca de llocs de treball, de l’augment de la delinqüència, la marginalitat, la brutícia, etc.; en resum, els culpables de tots els mals. Algun dia van ser els bàrbars, en altres moments els jueus, també hi trobem els africans, i últimament els musulmans.

M’agradaria plantejar tota una heretgia respecte a aquesta solució reiterativa històricament quan als que manen les coses els hi van mal dades.

Anem a assenyalar els veritables culpables de l’actual situació: els responsables dels tancaments d’empreses, de les pèrdues de llocs de treball, de les reduccions salarials, de les retallades de drets laborals, de les retallades de drets socials, de l’especulació amb l’habitatge, de la corrupció política, del revisionisme històric, del canvi climàtic, dels beneficis de la banca pagats pels governs, dels sous astronomies dels directius corporatius, de les guerres pel control del petroli, de l’opi o de la coca, de la manipulació i la censura dels mitjans de comunicació, etc.

M’agradaria trobar una balança on poder comparar el grau de responsabilitat en la situació actual que te cadascun d’aquests grups. Crec que clarament la balança s’inclinaria cap al segon grup, que casualment acostuma a ser el que assenyala el primer com a culpable.

Hem arribat doncs al taló d’Aquil·les del sistema actual. Segons la teoria marxista sobre la crisi, aquestes es repeteixen periòdicament (Marx deia cada vuit anys i mig) i marquen els cicles econòmics que poden interpretar-se com a intervals de desenvolupament i creixement. Aquestes crisis acostumen a fer reeixir allò que es coneix com a Darwinisme Social, on un grup social acostuma a ser l’escollit per viure en la terra promesa però per altra banda els altres són condemnats a l’ostracisme. Tot i que, quan arribi la recuperació de la plusvàlua i hi hagi un nou canvi de cicle, llavors els proscrits poden tornar a servir d’esclaus per als escollits.

Tampoc sabria trobar cap discapacitat física ni mental derivada del lloc origen de la persona, ni pel color de la pell, ni per cap altre tret físic que ens diferenciï com a humans. Científicament s’ha demostrat que no existeixen les races dins de l’espècie humana (*3), així que un cop més resulta evident que el problema doncs no es racial, ni cultural, ni ètnic; cal tenir molt clar que és un problema sistèmic capitalista.

Plantegem-nos quin es el motiu per què la majoria de la gent migra a altres països. Caldria pensar que la causa principal és la d’intentar millorar les seves condicions de vida, que en els seus llocs d’origen són molt pitjors als nostres. Hi ha qui creu que la migració s’ha de controlar i evitar i s’excusen emparant-se en localitzar el problema en els països d’origen i justificar la seva situació en la manca de desenvolupament. Si estudiem la situació d’aquests països d’origen, veurem com molts d’ells històricament han format part de les colònies dels nostres estats. La nostra riquesa s’ha fonamentat durant molts anys en aprofitar-nos del seu desconeixement o de l’endarreriment tecnològic armamentístic per a apoderar-nos dels seus recursos naturals i humans. Hem explotat i encara explotem les mines americanes, així com els seus pous de gas i petroli; tres quarts del mateix succeeix al continent africà i parts de l’asiàtic. En els casos en què els seus recursos no ens agraden o no ens convencen, els venem armes tot enaltint els sentiments viscerals en pro del bel·licisme entre els propis clients. Amb tots els processos especulatius transnacionals incrementats ferotgement en les darreries del segle XX i els inicis del XIX, aquests països s’han transformat en els productors dels béns del primer món, fabricats amb mà d’obra barata en una nova forma d’esclavitud que ha globalitzat el mercat i incrementat les diferències socials.

Han sortit moltes propostes dins del possibilisme i/o reformisme, tals com la taxa Tobin (4) o la condonació del deute extern dels països en desenvolupament, etc., que tot i que possiblement siguin un avenç, no acaben d’atacar l’arrel del problema, aquells que abans hem citat com assenyaladors, com escollits, com incitadors d’aquest sistema capitalista injust amb les persones per simple definició.

Notes al peu:

1) El Decret de l’Alhambra o Edicte de Granada va ser un decret editat a l’Alhambra el 31 de marc de 1492 pels, recentment anomenats Reis Catòlics, Ferran d’Aragó i Isabel I de Castella, en el qual s’expulsava a tots els jueus de la Península Ibèrica fixant com a termini el 31 de juliol de 1492.

2) Acabada la Guerra Civil, 1′ antic Palau de les Missions de l’Exposició Universal de Barcelona (1929) s’habilita com a camp de concentració per a immigrants “sense papers”, entre 1952 i 1957, 15.000 d’ells foren deportats en tren als seus llocs d’origen majoritàriament al sud d’Espanya.

3) “Race and History” (Claude Levi-Strauss, 1952) o “The Race Question” (UNESCO, 1950)

4) La Taxa Tobin és un hipotètic impost sobre els intercanvis de divises. Els seus defensors creuen que aquest impost reduiria els moviments financers especulatius i dificultaria les fugues de capitals, d’altra banda produiria una important font de finançament per a combatre la pobresa al món.

Article aparegut a La Rosa Dels Vents No. 3 (2a època) 11 setembre 2010