Arxiu de la categoria: Articles

Universitats Lliures, alternativa al coneixement com a mercaderia

Entre totes les lluites per recuperar les coses que ens prenen els mercats una de les més importants és el coneixement. El coneixement en mans dels mercats es transforma en una mercaderia més amb la que poder vendre i comprar. Es creen titulacions necessàries per a qualsevol tipus de feina i sense aquesta acreditació no pots exercir una professió. Es podria dir que en determinades professions és imprescindible saber que qui tens al davant sap el que està fent, ningú voldria ser operat del cor per algú que mai ha conegut ni el que era un bisturí, però el coneixement va molt més enllà del que es necessita aprendre per exercir una professió. Així doncs, les escoles, els instituts i les universitats tradicionals mantenen uns lligams profunds amb les institucions i les empreses amb aquesta finalitat, cosa que impedeix el desenvolupament lliure d’idees i orienta el coneixement única i exclusivament a les necessitats del mercat. Vivim en un món enfocat a la productivitat i l’ensenyament és utilitzat com una eina per modelar treballadors que, alhora, també siguin consumidors d’allò que produeixen. D’aquesta manera, es crea un cercle viciós del qual cada cop resulta més difícil sortir. Les reformes estudiantils dels darrers anys no fan més que confirmar aquestes tendències.

Persones de diferents àmbits i orígens s’han plantejat crear espais on el coneixement surti d’aquesta espiral i pugui recuperar la circulació del lliure pensament. Les universitats lliures volen impulsar noves maneres de transmetre el saber a partir del treball comunitari i horitzontal, amb un tracte d’igual a igual entre la gent que fa tallers i la que és aprenent, i generant coneixements lliures i accessibles per tothom.

Les universitats lliures parteixen d’una tradició històrica –i també actual– arrelada als ateneus llibertaris i racionalistes de principis del segle XX, on es desenvolupaven les primeres escoles lliures. Per exemple, l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, que, a banda de la seva faceta més coneguda d’educació infantil, també projectava una escola d’adults i que, més tard, va desembocar en les Universitats Populars o les Missions Pedagògiques de la Segona República.

Després, van néixer altres escoles d’adults com l’Escuela Popular de la Prosperidad i les xarxes d’intercanvi de coneixements dels anys 70 i 80. I, ja en l’actualitat, podem trobar referents com la Universidad Libre de Chile, la Universitat Pirata, els hackmeetings, els diversos tallers que es fan a diferents centres socials okupats i un llarg etcètera de projectes que, d’una manera o altra, també aposten per aquesta circulació lliure de coneixements. En l’actualitat, arran de les acampades d’indignats, també ha nascut la Universitat Indignada amb la que s’està pensant de mantenir contacte per a fer algunes activitats.

LLISTAT D’UNIVERSITATS LLIURES
Xarxa d’Universitats Lliures – http://unilliure.org
Universitat Lliure a Sants – http://sants.unilliure.org – correu@unilliure.org
Universitat Lliure La Rimaia – http://www.larimaia.org – rimaia@larimaia.org
Universitat Pirata de Viladecans – http://viladecans.unilliure.org – unipiratavdk@gmail.com
CSOA La Teixidora – http://teixidora.squat.net – lateixidora@gmail.com
El Laboratori (Assamblea Mundet) – http://www.assembleamundet.net
Universitat Pagesa – Can Bofill (Molins de Rei)

Article aparegut a la revista “Enciclopèdic” de l’Ateneu Enciclopèdic Popular – Número 37 – novembre del 2011

Migrant les culpes

Tot està preparat per assenyalar als culpables de tots els nostres problemes, com sempre, les culpes seguiran la premissa habitual de… tirar pilotes fora. El nou Concili de Clermont ha demanat contra ells una nova croada i nous caps de turc, la Sacro Santa Inquisició Espanyola es prepara per dictar el nou Decret de l’Alhambra (*1) per a la seva expulsió, mentre l’estat ja ha aixecat nous Palau de Les Missions (*2) per a recloure’ls en espera de la resolució.

Cal pensar les directives a seguir, començant per determinar doncs els límits geogràfics que ens serviran per discernir entre autòctons i forans. Cal determinar sobre els barems a seguir per determinar la puresa de la sang, potser per anàlisi de sang o potser una comprovació genealògica per conèixer quantes generacions prèvies d’arrelament té l’individu. Caldrà afegir tot un seguit d’excepcions a la norma, tals com esportistes d’elit, empresaris de bon veure, dissenyadors d’alt standing, noblesa diversa, grans inversors i turistes benestants, etc. Així que si ens posem a analitzar i qüestionar com estem desgranant la població veiem que els barems utilitzats en aquesta no son mes que la selecció de les classes mes desafavorides. Serà sobre elles sobre qui cauran les culpes de la manca de llocs de treball, de l’augment de la delinqüència, la marginalitat, la brutícia, etc.; en resum, els culpables de tots els mals. Algun dia van ser els bàrbars, en altres moments els jueus, també hi trobem els africans, i últimament els musulmans.

M’agradaria plantejar tota una heretgia respecte a aquesta solució reiterativa històricament quan als que manen les coses els hi van mal dades.

Anem a assenyalar els veritables culpables de l’actual situació: els responsables dels tancaments d’empreses, de les pèrdues de llocs de treball, de les reduccions salarials, de les retallades de drets laborals, de les retallades de drets socials, de l’especulació amb l’habitatge, de la corrupció política, del revisionisme històric, del canvi climàtic, dels beneficis de la banca pagats pels governs, dels sous astronomies dels directius corporatius, de les guerres pel control del petroli, de l’opi o de la coca, de la manipulació i la censura dels mitjans de comunicació, etc.

M’agradaria trobar una balança on poder comparar el grau de responsabilitat en la situació actual que te cadascun d’aquests grups. Crec que clarament la balança s’inclinaria cap al segon grup, que casualment acostuma a ser el que assenyala el primer com a culpable.

Hem arribat doncs al taló d’Aquil·les del sistema actual. Segons la teoria marxista sobre la crisi, aquestes es repeteixen periòdicament (Marx deia cada vuit anys i mig) i marquen els cicles econòmics que poden interpretar-se com a intervals de desenvolupament i creixement. Aquestes crisis acostumen a fer reeixir allò que es coneix com a Darwinisme Social, on un grup social acostuma a ser l’escollit per viure en la terra promesa però per altra banda els altres són condemnats a l’ostracisme. Tot i que, quan arribi la recuperació de la plusvàlua i hi hagi un nou canvi de cicle, llavors els proscrits poden tornar a servir d’esclaus per als escollits.

Tampoc sabria trobar cap discapacitat física ni mental derivada del lloc origen de la persona, ni pel color de la pell, ni per cap altre tret físic que ens diferenciï com a humans. Científicament s’ha demostrat que no existeixen les races dins de l’espècie humana (*3), així que un cop més resulta evident que el problema doncs no es racial, ni cultural, ni ètnic; cal tenir molt clar que és un problema sistèmic capitalista.

Plantegem-nos quin es el motiu per què la majoria de la gent migra a altres països. Caldria pensar que la causa principal és la d’intentar millorar les seves condicions de vida, que en els seus llocs d’origen són molt pitjors als nostres. Hi ha qui creu que la migració s’ha de controlar i evitar i
s’excusen emparant-se en localitzar el problema en els països d’origen i justificar la seva situació en la manca de desenvolupament. Si estudiem la situació d’aquests països d’origen, veurem com molts d’ells històricament han format part de les colònies dels nostres estats. La nostra riquesa s’ha fonamentat durant molts anys en aprofitar-nos del seu desconeixement o de l’endarreriment tecnològic armamentístic per a apoderar-nos dels seus recursos naturals i humans. Hem explotat i encara explotem les mines americanes, així com els seus pous de gas i petroli; tres quarts del mateix succeeix al continent africà i parts de l’asiàtic. En els casos en què els seus recursos no ens agraden o no ens convencen, els venem armes tot enaltint els sentiments viscerals en pro del bel·licisme entre els propis clients. Amb tots els processos especulatius transnacionals incrementats ferotgement en les darreries del segle XX i els inicis del XIX, aquests països s’han transformat en els productors dels béns del primer món, fabricats amb mà d’obra barata en una nova forma d’esclavitud que ha globalitzat el mercat i incrementat les diferències socials.

Han sortit moltes propostes dins del possibilisme i/o reformisme, tals com la taxa Tobin (4) o la condonació del deute extern dels països en desenvolupament, etc., que tot i que possiblement siguin un avenç, no acaben d’atacar l’arrel del problema, aquells que abans hem citat com assenyaladors, com escollits, com incitadors d’aquest sistema capitalista injust amb les persones per simple definició.

Notes al peu:

1) El Decret de l’Alhambra o Edicte de Granada va ser un decret editat a l’Alhambra el 31 de marc de 1492 pels, recentment anomenats Reis Catòlics, Ferran d’Aragó i Isabel I de Castella, en el qual s’expulsava a tots els jueus de la Península Ibèrica fixant com a termini el 31 de juliol de 1492.

2) Acabada la Guerra Civil, 1′ antic Palau de les Missions de l’Exposició Universal de Barcelona (1929) s’habilita com a camp de concentració per a immigrants “sense papers”, entre 1952 i 1957, 15.000 d’ells foren deportats en tren als seus llocs d’origen majoritàriament al sud d’Espanya.

3) “Race and History” (Claude Levi-Strauss, 1952) o “The Race Question” (UNESCO, 1950)

4) La Taxa Tobin és un hipotètic impost sobre els intercanvis de divises. Els seus defensors creuen que aquest impost reduiria els moviments financers especulatius i dificultaria les fugues de capitals, d’altra banda produiria una important font de finançament per a combatre la pobresa al món.

Article aparegut a La Rosa Dels Vents No. 3 (2a època) 11 setembre 2010