Arxiu mensual: desembre de 2006

Avui com ahir al Liceu

Avui, 19 de desembre del 2006, poc més de 113 anys després, es celebra al Gran Teatre del Liceu un altre espectacle. Les joies tornaran a ser sacsejades mentre es fan honors a aquells que han col·laborat per explicar de manera fraudulenta la història, omplir-la així de mentides. L’obra que s’hi interpreta avui és l’entrega dels Premis Ciutat de Barcelona, on l’Ajuntament de Barcelona premiarà el favor fet per Manuel Huerga i el seu equip gràcies a la pel·lícula “Salvador”.

Avui com ahir, un anarquista que porta en el seu nom Salvador, és protagonista dins d’un espai tan luxós com és el Liceu. La diferència entre un i l’altre és bàsica: Santiago Salvador va passar a la història pels seus fets concordes amb la seva manera de pensar, mentre que Salvador Puig Antich passarà d’una forma falsejada. Arriba disfressat d’una forma prou llunyana a la pràctica política d’ell i dels seus companys. Transformant-lo en un participant més de la societat de l’espectacle contra la que lluitava.

Avui, la víctima del Liceu serà una altre. Salvador haurà mort de nou, mentre a la platea de nou sonaran aquelles joies que es sacsegen en ostentosos aplaudiments.

Somiant de nou…

Despertant amb el record d’un bell somni,
en el que ens trobàvem els dos.

Despertant aquesta nit, de nou, amb tu a vora,
entre els llençols que com jo t’acaronaven.

Despertant d’aquest llarg silenci embriagador,
que només les paraules somiades trencaven.

Despertant omplint-te de ptns arreu del cos,
mentre m’apropava a l’orella per dir-te t’e.

Publicat a Relats En Català

Acaronar-te de nou

Deixa’m que t’acaroni de nou,
així com fou l’anterior vegada,
aquells moments dolços però fugaços,
dels que es perden en el temps,
per efímers, no duren massa.

Deixa’m que t’acaroni de nou,
així com fou ahir a la vesprada,
deixant-te marxar cap a teva casa,
somiant despert en retrobar-te,
esperant que arribi la tarda.

Publicat a Relats En Català

Tempestes

M’eixugo les llàgrimes amb l’anvers de la mà,
ara sé que mai més hi haurà una segona part,
no es pot tornar enrere si vols anar endavant.
Ella regalima pels dits que et van acaronar.

Així desitjaré amb totes les meves forces,
que les nostres llàgrimes facin tempestes,
descarregant sobre qui ens han fet plorar.
Esperant el dia en que la mar torni a amainar.

Esclatant amb duresa amb tota la ràbia,
xocant amb violència contra les roques,
fent bocins de les més dures pedres.
Recordant quan juntes ens sentíem volar.

Ara dic adéu al manyoc de ferros i runa,
algun dia foren sostres, terres i parets,
mirant-te, amb prou feines et reconec.
Parlant amb la runa sobre el que li va passar.

Pel davant queda molt camí per recórrer,
són moltes coses per començar a fer,
aprenent del passat, tornant a començar.
Engegant-nos de nou, però sense oblidar.

A l’Hamsa

Publicat a Relats En Català