Grans esdeveniments, grans negocis

La posició és clara, al crit de “de cap manera” i en oposició a aquells que ens intenten acusar de NIMBY’s (*1). La crítica va més enllà del puntual rebuig a un projecte, perquè no cal entrar massa en el detall dels múltiples exemples que tenim per tot el territori per veure com la immensa majoria acompleixen amb major o menor grau aquestes dos grans premisses, l’egolatria o l’avarícia.

És ben sabut que els magnataris, fruit de l’egocentrisme associat al càrrec, volen deixar una petjada per la posteritat que l’immortalitzi. Caps de diverses civilitzacions i religions iniciaven guerres on buscaven crear o recuperar grans imperis sota banderes reials, nacionals, dinàstiques, polítiques, religioses, etc. on el que menys importava era el nombre de víctimes, és clar, i se cercava poder i riqueses. En acabat feien erigir-se mausoleus en forma de piràmides o de temples, arcs de triomf, estàtues, columnes, tòtems, obeliscs, o pintar-se quadres, fer-se escriure biografies, memòries o cròniques… Les característiques d’aquests monuments varien depenent del pressupost i de la mà d’obra disponible, moltes vegades presonera o esclava. Alguns afortunats varen veure finalitzats els seus encàrrecs i d’altres varen ser esborrats per altres que posteriorment decidiren oblidar aquell passat. El llegat que ens ha arribat fins al dia d’avui de tots aquests recordatoris omplen espais a l’aire lliure o en pobles i ciutats, en museus, biblioteques, etc. i formen part de la nostra història. Si a aquests egos interessats a deixar un llegat per la posteritat li sumem els perversos interessos de la vida terrenal com poden ser el poder i la riquesa, la combinació pot ser explosiva. Pensem amb la quantitat de diners que pot guanyar algú que disposa d’un terreny on s’hi llauren patates i de manera casual es requalifica per fer-hi un polígon industrial, un nou districte d’innovació tecnològica, un port de luxe, zona residencial, un cementiri nuclear, de serveis per fer-hi hotels per una exposició de projecció universal, uns equipaments esportius per a uns Jocs del Mediterrani, d’unes olimpíades o una versió local de Las Vegas.

Fixem-nos, com aquestes dues balances que esmentàvem abans fan que els projectes tirin endavant o no. En la primera, la de l’egolatria, si els projectes no es resolen en el termini de governança d’aquell dirigent, perilla que les medalles se les pengi el que va al darrere. Cal afegir, que en molts casos s’inicien al principi del període inter-electoral, doncs moltes vegades aquests són vistos amb cert rebuig per l’electorat que podria fer-li perdre la re-elecció. En la segona balança, la de l’avarícia, els projectes poden arribar a eternitzar-se degut a la fluctuació dels mercats, encara que de vegades si l’avarícia és prou gran, i les influències són suficients, pot haver-hi mutacions parcials o totals, transformant-se en simples caselles d’un tauler del Monopoly.

Així que davant de qualsevol gran projecte urbanístic primer que res dubteu-ne de les intencions, per molt boniques que semblin, i intenteu esbrinar sempre què i qui hi ha darrere de la iniciativa (promotores, polítics, clubs d’esports, etc.) i qui en son els principals beneficiats (propietaris, constructores, explotadores, etc.). Un cop hàgiu aconseguit aquesta informació de ben segur que us espanteu i us acabareu responent vosaltres mateixes a la pregunta “com és que ningú m’ha preguntat la meva opinió?”

1) “Per una cultura del ‘De cap manera’” Editorial nº4 (1a època)

Article aparegut a La Rosa Dels Vents No. 5 (2a època) 23 d’abril del 2012

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *