Arxiu d'etiquetes: Català

Escrit en castellà

Espai Obert, 20 anys no són suficients.

Deixa un comentari
Que la bombolla immobiliària ha tornat amb més força que abans és un fet prou conegut i del que se’n parla arreu. Que un dels principals motius d’aquest fet és una altra bombolla que creix entorn del turisme tampoc és cap secret. I que tot això comença a afectar a la població en forma d’encariment dels lloguers i del cost de la vida en general també és prou conegut. La part que no és tan coneguda, és la que afecta el teixit associatiu del barri i de la resta de la ciutat, per a aquelles entitats que paguen un lloguer per al local que utilitzen per a les seves activitats.
L’Espai Obert és una col·lectivitat de col·lectius llibertària, autogestionada i assembleària amb més de vint anys d’existència i que en un primer moment s’ubicà en ple Paral·lel de Barcelona, degut a l’estret vincle que manté aquesta entitat amb el barri del Poble Sec. Aquest local aviat seria un lloc de referència per a moltes lluites: antimilitaristes, anticapitalistes, ecologistes, antiglobalització, pro-escoles lliures, contrainformatives, okupació, etc. Allà es coordinaren i naixeren molts moviments socials. La propietat de l’edifici on nasqué aquesta entitat tenia, però, uns altres objectius i decidir finar l’arrendament per enderrocar l’edifici de dues plantes per fer-hi una residència d’estudiants de set plantes i 97 habitacions. L’Espai Obert hagué de mudar-se i féu lluny de la seva ubicació original, tot traslladant-se al barri de Sants. Aquest trasllat la portaria al local actual on després d’un any de reformes, l’entitat engegava de nou en aquest nou espai, tot sumant-se al teixit associatiu del nostre barri. Fa cosa d’un any, s’iniciava un procés d’assetjament cap aquesta entitat que començà amb un requeriment de llicència d’activitats; l’aparició d’un pis turístic sense llicència, amb connivència de la propietat, en el mateix edifici; i una rescissió de contracte si no s’acceptava un augment del lloguer en un 40% inicial que aniria creixent. Aquesta situació ha portat al límit a l’entitat que ara afronta el seu futur deixant l’actual local, situat al c/Violant d’Hongria, 71, per cercar-ne un de nou on allotjar-se.
Article per a La Burxa 212 – juliol del 2017

Venent la teva vida

Deixa un comentari

Hem comentat en algun article que en el món capitalista res és gratuït, ni tan sols allò pel que no pagues. Totes aquelles que utilitzem internet, cedim en major o menor grau, part de la nostra vida a empreses amb més o menys escrúpols que mercadegen amb les nostres dades. S’ha parlat força, tot i que mai és suficient, sobre l’ús que fan les xarxes socials sobre les dades que tan inconscientment posem en les seves mans. Hi ha empreses que amb els nostres missatges, fotos, compres, cerques, geo-localitzacions, consultes mèdiques, etc. estudien els nostres hàbits, gustos, localitzacions, orientació sexual, salut, moviments, viatges, compres, creences, etc. Aquestes informacions formen part de la nostra vida i de la nostra privacitat, ja que podem considerar-les entre les més íntimes de la vida d’una persona.

Ara com ara, la legislació només permet utilitzar aquesta informació per a finalitats estadístiques, impedint que aquestes dades puguin ser vinculades directament a una única persona. Malauradament aquesta protecció es troba en perill. El passat més de març els Estats Units aprovava, amb pocs vots de diferència, una llei sobre la “broadband privacy” (la privacitat de l’amplada de banda). Les implicacions d’aquesta nova normativa recauen directament sobre la garantia de privacitat de la xarxa. La llei permetrà la difusió incontrolada de dades personals, quan fins ara les empreses que tenien aquestes dades estaven obligades a informar a les usuàries de l’ús que en feien. De la mateixa manera, les empreses proveïdores d’internet podrien també mercadejar amb les dades que circulen per les seves xarxes. Aquesta llei només aplica als Estats Units i algunes empreses ja han mostrat la seva oposició a participar d’aquest mercadeig i, fins i tot, algunes s’estan traslladant a altres països com Canada per esquivar-la. Ara com ara, tampoc les usuàries de països exteriors als EUA es veuran afectades. Tot i això, mai s’està prou alerta quan es parla d’assegurar la nostra privacitat.

Més enllà de la part teòrica-tècnica-discursiva, la normativa permetrà a qualsevol persona o empresa comprar dades privades sobre una persona. Podríem veure empreses no contractar a candidates perquè han vist cerques sobre una malaltia que pot suposar moltes baixes, immobiliàries que no lloguin a qui tingui correus-e amb Sindicats de Llogaters, que un banc denegui un crèdit perquè vegi que recolzes la insubmissió a la banca, que pateixis mobbing perquè saben que molta gent busca pis al teu barri, que apareguin fotos particulars en publicitat o vídeos íntims en webs pornogràfics sense autorització o que algú miri quin menjar acostumes a tens a la teva nevera domòtica de darrera generació entre altres.

La pregunta és més important del que sembla: Fins on vols que arribi la teva intimitat?

Article per a La Burxa 211 – Maig del 2017

40 anys d’Ateneu Llibertari de Sants

Deixa un comentari

Enguany s’acompleixen diversos aniversaris d’aquells de números rodons, entre ells, els dels 20 anys del desallotjament del Princesa, de l’okupació del CSOA Hamsa, de l’Espai Obert… Però si hi havia una altre cosa s’havia de celebrar era la del naixement de l’Ateneu Llibertari de Sants. Coneixem de l’existència d’un parell de locals que havien acollit ateneus llibertaris en les nostres contrades d’abans del franquisme, sembla que un d’ells actualment acull l’Ateneu Popular de Les Corts, i es que la història ateneista ve de lluny i ha realitzat grans aportacions a la nostra societat i als moviments socials. Així fou com un grup de gent iniciava en 1976 l’apertura d’aquest Ateneu Llibertari de Sants de l’època de la transacció en el carrer Burgos 55 que perduraria fins el 1982. Si bé els ateneus previs al 1939 tenien com objectiu principal el de fer de pont entre els obrers i la idea de transformació social llibertària, aquest ateneu prendrà com un dels seus eixos de treball el de la participació en la mobilització veïnal, al marge de les associacions veïnals del moment copades pel dirigisme del PSUC i de caràcter poc assembleari; altres eixos de treball serien entorn el feminisme, el món laboral o l’ecologisme, etc. Per celebrar aquesta efemèride, el passat 18 de juny va tenir lloc una jornada amb diferents activitats que començaren amb una taula rodona amb representants de diferents espais i grups de caràcter llibertari que des de llavors han prosseguit amb la tasca de difondre la idea llibertària, posteriorment, un dinar va agermanar diferents generacions que hi participaren i la veu de Mireia Tortosa (Tendur) amaní el sobretaula que portà unes projeccions no anunciades d’un documental sobre els krakers holandesos i una breu peça força desconeguda de les Jornades llibertàries del Parc Güell del 1977.

Article per La Burxa 205 – juliol 2016

Banc expropiat o banc tapiat

Deixa un comentari

El passat 23 de maig va tenir lloc el desallotjament del Banc Expropiat de Gràcia, una antiga oficina de Caixa Tarragona que des de l’octubre del 2011 desenvolupava un ús social de mans de persones que l’havien volgut recuperar de les mans de l’especulació. A dia d’avui, resulta impossible conèixer la quantitat exacta de milers de milions d’euros que l’estat ha aportat en el rescat financer de la nacionalitzada Catalunya Caixa, l’entitat resultant de la fusió que absorbí Caixa Tarragona, i actualment resta en mans del BBVA. Aquesta nacionalització resultà una injecció de capitals a fons perdut de la que se’n desconeixen els beneficiats. Accions com la del Banc Expropiat, lluny de ser legals, poden quedar legitimades en quan pretenen retornar al poble allò que els hi ha estat pres. Aquest centre social va acollir durant els seus 4 anys i mig de vida nombroses activitats socials. Així ho va arribar a reconèixer l’entusiasta de l’autogestió i ex-alcalde de Barcelona, Xavier Trias. De fet, fou aquest el que decidí donar uns generosos 66.500 euros (uns 5.500 mensuals) a la propietat que feu el negoci de comprar el local a l’entitat nacionalitzada en concepte de lloguer, serveis i en pro de la pau social. El local havia passat a pertànyer a Antartic Vintatge, propietat de l’empresari Manuel Bravo Solano. Aquest, està vinculat a un entramat d’empreses del sector immobiliari que comparteix amb alguns membres de la seva família. Per un altre costat, i davant d’un possible contagi de la pandèmia de l’Efecte Banc Expropiat, Isidro Fainé, abans de prendre consciència i redimir els seus pecats presidint la Fundació CaixaBank decidí protegir les propietats de La Caixa tot tapiant-ne les oficines bancàries abandonades que pocs dies abans havien estat denunciades públicament per solidàries amb el Banc Expropiat. A finals de maig, només a la triada Sants – Hostafrancs – La Bordeta, s’havien localitzat una quinzena de locals en desús on hi havia hagut entitats bancàries, de les que mitja dotzena varen ser tapiades en un sol dia, davant de les estupor de moltes veïnes que encara a dia d’avui es pregunten si disposaven de llicència d’obres.

Article per La Burxa 205 – juliol 2016

És bona la pirateria?

Deixa un comentari

És molt normal que en les assemblees d’un espai o col·lectiu polític o social es parli de la necessitat de realitzar cartells, revistes o periòdics. Arran d’això, és habitual sentir alguna una persona que diu “El puc fer jo, tinc un Fotoxop piratejat”, “Jo tinc el Indesain baixat d’internet” o “No en sé massa però puc fer alguna cosa amb el Pogüerpoin que em va instal·lar una col·lega”… Però, segurament no heu pensat mai quines són les conseqüències d’utilitzar aquestes eines encara que estiguin piratejades. En un primer moment pot semblar una decisió innocent i, fins i tot radical. Tot allò que conté la paraula “pirata” pot semblar una cosa alternativa. Però fem-nos algunes preguntes abans d’optar per aquesta opció. No sorprèn que de vegades resulti tan fàcil aconseguir la versió pirata de determinats programes? Determinades empreses de programari han estat molt permissives amb la pirateria informàtica amb el simple objectiu de copar el mercat, monopolitzar el sector i mostrar-se com la eina més útil per a realitzar una determinada feina. No us heu plantejat mai que quan volem compartir quelcom que hem fet amb aquestes aplicacions obliguem a l’altra a comprar o piratejar el mateix programa que utilitzes tu? El programari privatiu acostuma a generar fitxers amb formats exclusius que només poden ser oberts amb els seus programes, forçant que s’estengui el programa, de nou, per copar el mercat. Quina conclusió podem treure d’això? Doncs que utilitzar aquests programes piratejats també beneficia a aquestes empreses en tant que n’augmenta la dependència. Així que si realment voleu ser radicals, és a dir, si voleu atacar la arrel del problema, no utilitzeu més aquests programes i passeu-vos als seus equivalents en programari lliure, deixant així de col·laborar amb les grans multinacionals de la informàtica.

Article per La Burxa 205 – juliol 2016

El meu primer record del CSOA Hamsa #Hamsa20anys

Deixa un comentari

El meu primer record del CSOA Hamsa és el d’anar a fer un beure a la kafeta, no feia ni un any que s’havia okupat. Creuar aquella porta de ferro, el soroll de la planxa del terra que donava pas a un passadís il·luminat escassament per una bombeta i al fons una porta que donava a una sala amb una barra, taules i cadires. Al costat de la barra podies trobar-hi un armari que contenia una distribuïdora amb llibres, discos, pins, pedaços, etc. Un petit forat comunicava aquest espai amb la cuina, accessible des del passadís però que sempre quedava mig oculta per la porta principal. A la kafeta existien dos portes més, una que portaven a uns precaris però practicables lavabos, i una altra consistent en un forat a la paret i una planxa de xapa amb una balda gegantina donaven accés a la nau gran. Aquesta tenia el seu principal accés des del carrer amb una gran porta. Allà podíem trobar-hi un escenari i en els darrers temps un taller mecànic. Des d’aquell mateix passadís, del que parlava abans, unes escales portaven a les plantes superiors, on a la primera planta hi havia hagut, si no recordo malament, un petit local d’assaig i una sala on s’hi feien assemblees i projeccions, una planta més amunt hi trobàvem una molt completa biblioteca. Si seguíem pujant, trobàvem un taller d’arts on es feia pintura, escultura, joieria, etc. L’edifici era molt gran i també tenia en una porta al costat de la qual he utilitzat per iniciar el recorregut que donava accés a la part que es va adequar per ser habitatge. La fàbrica Hierros, Aceros y Metales SA (HAMSA) de més de 10.000 m² es trobava en desús des de 1992 i gran part d’aquesta es trobava en un avançat estat de runa.

Evidentment, un espai okupat no es defineix només per la seva arquitectura i el d’aquest potser dels que menys. El CSOA Hamsa va suposar per a molta gent jove del barri conèixer el que permetia l’okupació, la creació d’un espai de llibertat, lluny de tuteles institucionals i d’interessos privats. És per això que aquella idea era tan llaminera i atractiva a la gent que començàvem a estar cansades de paternalismes. Es trencaven amb ortodòxies i dogmes que exercien un control exhaustiu o es mofaven de les campanyes, estratègies o aliances que es buscaven. Sortíem d’una crisi econòmica i de valors, d’una transició que es convertí en una transacció on aquells que s’autoproclamaven d’esquerres es transformaven en botxins de les lluites del moment. Aquelles «esquerres» exercirien la repressió contra els insubmisos, imposaren reformes laborals, crearen les ETT’s, enduriren el codi penal, crearien la gran estafa del Fòrum de les Cultures, imposaven plans urbanístics a cop de garrot (per exemple el Forat de la Vergonya o la rambla del Raval), planificaven calaixos de formigó per sobre les vies on les veïnes demanaven soterraments, permetien la demostració feixista anual del 12 d’octubre a la propera plaça dels Països Catalans, etc. El CSOA fou okupat el 23 de març de 1996, dues setmanes després de l’okupació del Cinema Princesa en ple cor de la ciutat -la Via Laietana-. En aquells moments, l’Hamsa convivia amb el Cinema Princesa, la Vakeria a l’Hospitalet o l’Ateneu de Korneyà.

Per a aquells que ens vàrem iniciar en l’experiència de l’okupació amb el CSA Can Vies, el centre social de l’Hamsa era com una germana gran. Entre ambdós espais es varen teixir xarxes que conjuntament amb altres espais del barri acabarien generant l’Assemblea de Barri de Sants (ABS). Es farien activitats conjuntes, i fins i tot, es compartirien també agendes.

El 4 d’agost del 2004, després de 129 dies de resistència, el CSOA Hamsa sucumbia a les forces de l’ordre que servien els interessos d’una important cadena de supermercats que tenia l’objectiu de construir-hi allà una de les seves superfícies comercials.

és el d’anar a fer un beure a la kafeta, no feia ni un any que s’havia okupat. Creuar aquella porta de ferro, el soroll de la planxa del terra que donava pas a un passadís il·luminat escassament per una bombeta i al fons una porta que donava a una sala amb una barra, taules i cadires. Al costat de la barra podies trobar-hi un armari que contenia una distribuïdora amb llibres, discos, pins, pedaços, etc. Un petit forat comunicava aquest espai amb la cuina, accessible des del passadís però que sempre quedava mig oculta per la porta principal. A la kafeta existien dos portes més, una que portaven a uns precaris però practicables lavabos, i una altra consistent en un forat a la paret i una planxa de xapa amb una balda gegantina donaven accés a la nau gran. Aquesta tenia el seu principal accés des del carrer amb una gran porta. Allà podíem trobar-hi un escenari i en els darrers temps un taller mecànic. Des d’aquell mateix passadís, del que parlava abans, unes escales portaven a les plantes superiors, on a la primera planta hi havia hagut, si no recordo malament, un petit local d’assaig i una sala on s’hi feien assemblees i projeccions, una planta més amunt hi trobàvem una molt completa biblioteca. Si seguíem pujant, trobàvem un taller d’arts on es feia pintura, escultura, joieria, etc. L’edifici era molt gran i també tenia en una porta al costat de la qual he utilitzat per iniciar el recorregut que donava accés a la part que es va adequar per ser habitatge. La fàbrica Hierros, Aceros y Metales SA (HAMSA) de més de 10.000 m² es trobava en desús des de 1992 i gran part d’aquesta es trobava en un avançat estat de runa.

Evidentment, un espai okupat no es defineix només per la seva arquitectura i el d’aquest potser dels que menys. El CSOA Hamsa va suposar per a molta gent jove del barri conèixer el que permetia l’okupació, la creació d’un espai de llibertat, lluny de tuteles institucionals i d’interessos privats. És per això que aquella idea era tan llaminera i atractiva a la gent que començàvem a estar cansades de paternalismes. Es trencaven amb ortodòxies i dogmes que exercien un control exhaustiu o es mofaven de les campanyes, estratègies o aliances que es buscaven. Sortíem d’una crisi econòmica i de valors, d’una transició que es convertí en una transacció on aquells que s’autoproclamaven d’esquerres es transformaven en botxins de les lluites del moment. Aquelles «esquerres» exercirien la repressió contra els insubmisos, imposaren reformes laborals, crearen les ETT’s, enduriren el codi penal, crearien la gran estafa del Fòrum de les Cultures, imposaven plans urbanístics a cop de garrot (per exemple el Forat de la Vergonya o la rambla del Raval), planificaven calaixos de formigó per sobre les vies on les veïnes demanaven soterraments, permetien la demostració feixista anual del 12 d’octubre a la propera plaça dels Països Catalans, etc. El CSOA fou okupat el 23 de març de 1996, dues setmanes després de l’okupació del Cinema Princesa en ple cor de la ciutat -la Via Laietana-. En aquells moments, l’Hamsa convivia amb el Cinema Princesa, la Vakeria a l’Hospitalet o l’Ateneu de Korneyà.

Per a aquells que ens vàrem iniciar en l’experiència de l’okupació amb el CSA Can Vies, el centre social de l’Hamsa era com una germana gran. Entre ambdós espais es varen teixir xarxes que conjuntament amb altres espais del barri acabarien generant l’Assemblea de Barri de Sants (ABS). Es farien activitats conjuntes, i fins i tot, es compartirien també agendes.

El 4 d’agost del 2004, després de 129 dies de resistència, el CSOA Hamsa sucumbia a les forces de l’ordre que servien els interessos d’una important cadena de supermercats que tenia l’objectiu de construir-hi allà una de les seves superfícies comercials.

FB de Sants Viu #Hamsa20anys

Què decidim decidir?

Deixa un comentari

El passat 25 d’octubre va tenir lloc a l’Espai Obert un debat organitzat per Negres Tempestes amb el títol “El paper de llibertàri*s en el «procés» d'”alliberament nacional” en el que hi van participar persones del Col·lectiu Llibertari Heurea Negra de Vallcarca, l’Espai Llibertari i Autònom de la CUP i del Grup de Reflexió per l’Autonomia. Després de més de dues hores d’intervencions, la majoria de les opinions apostaven per la llibertat dels pobles, però sense tenir com a objectiu crear nous estats, sinó aprofitar l’avinentesa per qüestionar l’existència d’aquests. De fet, el qüestionament dels marcs legals en els quals es fonamenta tot allò que va envoltar el 9N, ja pot suposar en si mateix qüestionar-se’n l’origen o, per les que vulguem anar més enllà, l’existència. El que genera més debat potser és el com portar-ho a terme i com incidir en altres subjectes polítics que abraçaven espectres molt més amplis de la població que no pas el nostre. Darrerament, el mateix debat s’ha replicat en altres espais llibertaris amb un resultat molt similar.

Entre les participants existeixen diferents punts de vista a l’hora d’afrontar allò que es coneix com el «procés», hi ha des de qui fa èmfasi en la necessitat de participar d’aquests espais més amplis a qui els rebutja plenament. Hi ha qui al marge de com es faci aquest recorregut perfila una futurible independència total fonamentada en una federació o confederació de pobles fonamentades en estructures horitzontals, assembleàries, autogestionades… Fins i tot, hi ha qui apunta que aquest objectiu final pot iniciar-se ja en l’actualitat.

Sembla que cada cop més gent entén que la llibertat dels pobles pot no veure’s com quelcom aliè de les aspiracions de la idea llibertària, el que sí que sembla divergent és com podem dur-la a terme, i com, en el moment en què ens trobem, podem incidir o no, o fins i tot si hem de fer-ho. També cal destacar en aquesta línia la Via Llibertària de l’11 de setembre o el Manifest pel No-Sí. Si bé algunes persones han preferit obviar, ridiculitzar o atacar allò que es coneix com a “procés”, altres han cregut necessari intentar incidir-hi.

Un cop passada la data del 9 de novembre, que semblava hauria de ser un punt d’inflexió, caldrà estar pendent de com evoluciona tot plegat des del punt de vista polític i parlamentari. La promesa d’unes eleccions plebiscitàries sembla condicionada per CyU a una candidatura única que faria de paraigües de les diferents candidatures pro-sobiranistes. No sabem res del restant programa electoral, desconeixem en el dia d’avui quines polítiques socio-econòmiques faria aquesta candidatura en cas de guanyar. Potser la lògica suposaria que la seva victòria hauria d’arrossegar cap a una declaració unilateral d’independència, una immediata dissolució de la cambra i unes noves eleccions on la gent pogués triar l’opció política més afí. Tornem així al mateix dilema de sempre, què és primer, l’ou o la gallina? Oblidem que la constitució d’un estat en si mateix ja suposa la creació d’uns marcs legislatiu, executiu i judicial que el regirien? Qui crearia tot aquest corpus d’aquest estat? Es crearia per construir-lo a imatge i semblança d’algun altre existent? Hi ha qui ja està treballant per crear totes aquestes eines pel dia D? Qui els hi ha atorgat aquest poder? I sobretot, volem un estat? En coneixem algun d’exemplar?

Cal apostar per a què els futurs moviments ciutadans plantegin oblidar-se del marc quatre-provincial del Principat i no condemnin a l’ostracisme la resta de territoris dels Països Catalans, que no es faci una aposta per la creació d’un estat, sinó per la desaparició d’aquests i apostant per la confederació de pobles lliures. Cal que el «procés» no s’oblidi d’aquelles que dia rere dia passen dificultats per sobreviure i ens dirigim cap a una societat on puguem autogestionar les nostres vides, deixant al marge el capitalisme, el patriarcat, el bel·licisme i altres formes de repressió. Cal construir una societat nova sense desigualtats i que respecti la llibertat dels pobles.

Article aparegut a La Burxa No. 188, desembre de 2014

Ja tenim aquí l’enquesta del #9n #n9n #9n2014

Deixa un comentari

El meu vot serà pel Sí Sí, ja que la meva opció política, que s’assimilaria al No Sí, no està representada en cap de les combinacions permeses; i em veig en la necessitat d’incidir en una acció que està qüestionant l’statu quo que sempre he qüestionat. Han quedat en evidència, aquells qui diuen ser els nostres governs, els de Madrid per continuar defensant la “grande y libre” i els d’aquí per haver-nos portat del que havia de ser un referèndum, passant per una consulta, al que ha acabat sent una enquesta. Res que no poguéssim esperar dels unionistes de CyU. De nou, haurà de ser la gent qui haurà de seguir amb el procés més enllà d’aquest diumenge. Només espero que les llibertàries hi puguem incidir i així poder arribar algun dia a una anhelada confederació de pobles lliures dels Països Catalans.

Apareix a La Directa – Què en pensen (algunes) llibertàries de la consulta?

Desconstruint el procés

Deixa un comentari

Existeixen opinions diferents sobre on situar l’inici d’allò denominant “procés”. Sense voler menysprear a totes aquelles que portem defensant aquesta opció política des de fa molts anys, permeteu-me retrocedir un xic fins uns deu anys enrere. La Generalitat de Catalunya obrí uns fòrums virtuals on “debatre” la reforma de l’Estatut. La petició més repetida seria la de la legalització de la marihuana i els principals debats censurats eren els que giraven entorn d’aquest tema i els de la repressió exercida pels Mossos d’Esquadra. L’articulat va passar per diferents sedassos polítics i judicials que portarien a parlar a Montilla d’una creixent desafecció vers “Espanya”. Les reformes dels estatuts arribarien també a altres comunitats autònomes i en les més properes (valenciana, l’aragonesa o la balear) s’omplirien de mesures que pretenien distanciar qualsevol possibilitat de complicitat, ni tan sols en l’àmbit lingüístic o cultural entre aquestes. Arribarien les consultes sobre la independència celebrades a 554 municipis, una iniciativa nascuda d’una base social heterogènia, mostra d’això n’és l’àmplia varietat de models de pregunta que es varen fer. Arribarien massives manifestacions pel centre de la ciutat de Barcelona. En la primera manifestació, la del 10 de juliol del 2010, José Montilla va haver de fugir pels insults i algun intent d’agressió que va patir, i en la de l’11 setembre 2012, CyU intentava condicionar la seva participació a suavitzar el discurs independentista d’aquesta. Aparegueren forces polítiques (Reagrupament o SI) fruit del descontentament d’aquells que es sentien independentistes, sense oblidar l’entrada disruptora de les CUP en el Parlament. La crisi i les retallades en els serveis bàsics, nodriren el moviment dels Indignats, i per poc no van incloure la defensa de l’alliberament nacional (no recollit en els seus punts bàsics per un bloqueig del consens d’algunes persones de sentir espanyolista). CyU, creient-se liderar el procés, va intentar aprofitar-ne la tirada convocant unes eleccions anticipades que li feren perdre un gran nombre d’escons. Les propostes polítiques ciutadanes, com les consultes, les manifestacions o per últim la Via Catalana 11s 2013, han portat de corcoll a les forces polítiques tradicionals que no han sabut entomar aquest moviment social.

Ara com ara, i amb unes futuribles eleccions anticipades amb un presumpte caire plebiscitari de cara a la primavera del 2015, el panorama polític parlamentari no deixa marge a l’esperança i caldrà que sigui la gent qui surti de nou al carrer a marcar el full de ruta. M’agradaria no oblidar-me de parlar de qui planteja que cal prioritzar la creació d’un nou estat i que un cop el tinguem ja decidirem de quin format. ¿Pretenen fer-nos oblidar que la constitució d’un estat en si mateix ja suposa l’acceptació de la creació d’unes estructures qüestionables? L’aparició d’un estat necessita la creació d’uns marcs legislatiu, executiu i judicial que el regirien i que ja alguns s’esforcen a construir-lo a imatge i semblança d’altres existents. Quin model d’estat volen copiar? En tenim algun d’exemplar? El francès, l’espanyol, l’andorrà, l’estado-unidenc?

Aprofitaria doncs per proposar que en els futurs moviments ciutadans plantegem oblidar-nos del marc quatre-provincial del Principat i no condemnem a l’ostracisme el resta de territoris dels Països Catalans, que no es faci una aposta per la creació d’un estat, sinó per la desaparició d’aquests i apostant la confederació de pobles lliures, que el procés no s’oblidi d’aquelles que dia rere dia passen dificultats per sobreviure i ens dirigim cap a una societat on puguem autogestionar les nostres vides, deixant al marge el capitalisme, el patriarcat, el bel·licisme i altres formes de repressió. Hem de construir una societat nova sense desigualtats i per la llibertat dels pobles.

Article escrit per a l’especial La Rosa dels Vents de l’11 de setembre de 2014

Som una nació sense estat, ni el volem!

Deixa un comentari

Existeix una tendència induïda per algunes parts interessades a confondre alguns termes vinculats a les comunitats lingüístico-culturals quan, alhora de definir-les, s’hi barregen altres paraules com nació i estat. Aquesta discussió és de gran actualitat en les nostres contrades degut a la mobilització d’un ampli sector de la població d’un territori anomenat Catalunya.

Aquest actualment està defi nit com una regió (comunitat autònoma) de l’Estat Espanyol. La comunitat lingüístico-cultural a la que pertany té un tret comú entorn a una llengua que pren diferents noms: català, valencià… i s’estén per quatre estats diferents: l’espanyol, el francès, l’andorrà i molt residualment a l’italià. Una llengua pot defi nir la cosmovisió d’una comunitat i a la inversa. Élisée Reclús deia que:

“Les peculiaritats de cada poble s’expliquen, en una relació perfecta de causalitat, l’ascendent del medi natural i geogràfic -a més de la influència genètica en la vida dels homes que l’ocupen” (“L’Homme et la Terre” 1905-1908) en la seva edició francesa.

Els anarquistes no són aliens a aquest tema, com moltes vegades se’ns ha volgut dir. El mateix Bakunin reflectia:

“Tot poble, per minúscul que sigui, té el seu propi caràcter, el seu mode particular de viure, de parlar, de sentir, de pensar, d’actuar, i és aquesta idiosincràsia en que consisteix l’essència de la nacionalitat, la qual deriva de tota la vida històrica i de la suma total de les condicions de vida d’aquest poble.”

També cal dir que la llengua i la cultura no són coses estàtiques, sinó elements vius i com a tals es van modificant al llarg del temps. És per això que no s’ha de plantejar la multiculturalitat com un amenaça sinó com una realitat enriquidora, doncs històricament sempre ho ha estat. Però això no implica que no ens mostrem ferms en tot allò que fa a la nostra cultura i llengua. El dret a ser diferents i a expressar-nos de manera diferent, amb la llengua que hem heretat dels nostres avantpassats, forma part dels nostres postulats.

L’anarquisme no és un dogma, ni tampoc és exclusiu d’un lloc, llengua o cultura. Els anarquistes no hem de confondre la defensa del nostre caràcter nacional amb la consecució
d’un estat, concepte que sempre hem desemmascarat com tergiversador i utilitzat per la burgesia i el marxisme.

La burgesia es serveix del nacionalisme per potenciar els interessos econòmics propis, i el marxisme se serveix del mateix per atreure a les masses i conquerir un estat nacional
que més tard serà marxista.

Ara, aquesta burgesia ens demana que acceptem que la llibertat d’un territori, que ni tan sols coincideix amb la nostra nació, quedi limitada per un estat. Per un altre costat, el no votar o votar-hi en contra ens pot alinear amb l’espanyolisme més retrògrad. La posició és complicada, però l’objectiu fi nal sempre serà:

PER LA FEDERACIÓ LLIURE DE POBLES DELS PAÏSOS CATALANS, VISCA L’ANARQUIA!

Article publicat a la revista de l’Ateneu Enciclopèdic Popular “ENCICLOPÈDIC” – Núm 39 IV època (Març 2014)