Arxiu d'etiquetes: Català

Escrit en castellà

Recordar el passat, projectant-nos en el futur

Deixa un comentari

Amb la mort d’Adolfo Suárez, gran part de la classe política s’omple la boca de les grandeses d’aquell governant que fou l’últim del règim pre-constitucional i el primer del post-constitucional i pare d’allò que oficialment s’anomenà Transició quant altres la rebategem com a transacció. Cada cop més gent es qüestiona aquella “modèlic canvi de règim”, qüestionant que fos modèlic i alhora que fos un canvi. Algunes de les que fa aquesta reflexió varen voler recordar amb unes jornades sota el títol “Llibertat, esperança i desencís als anys 70” per entendre com durant aquells anys quan semblava que tot podia canviar les de baix van ser traïdes per les de sempre. La idea d’aquest recordatori era aprendre com hem arribat fins on som ara i procurar no repetir alguns errors que es varen donar en aquell moment.

En aquest mateix marc, altres persones varen voler recordar com encara no s’ha fet justícia amb les víctimes d’aquella bàrbara època i coincidint amb el 40è aniversari de l’assassinat de Salvador Puig Antich se li va retre un sentit homenatge en companyia de les seves germanes. Aquest tingué tres escenaris significatius, el primer el lloc on el varen assassinar, la presó Model, el segon, la seva tomba al cementiri de Montjuïc; i el tercer fou Can Batlló, un espai on conflueixen lluites i reivindicacions actuals de qui se’n varen fer ressò durant aquell acte. Aquest acte comptà amb la presència de Bio-lentos, Iagoalaiaga, Ràbia positiva, Cesc Freixas, Safareig, Juanito Piquete i representants de les lluites contra les tarifes del transport públic, de suport a pres*s, a les víctimes de la repressió actual i als centres socials okupats en perill entre d’altres.

Article escrit per La Burxa nº 181 (abril 2014)

Antisistema

Deixa un comentari

Sembla que algun/a periodista es va sentir afectat quan vaig posar el titular del seu article al nivell de redacció d’Intereconomia. La crítica era cap a l’ús estigmatitzador que suposa l’ús de la paraula antisistema en un titular sobre una manifestació en suport al CSA Can Vies. Cal dir que el cinisme del meu comentari no esperava la reacció posterior. Primer de tot, voldria citar a una persona propera “en demagògia no em guanya ningú” i ara anem a ser seriosos…

Noam Chomsky parla en el seu llibre “El coneixement del llenguatge” sobre l'”efecte Orwell”. Aquest efecte reflecteix la capacitat del poder dels règims totalitaris per difondre creences que arriben a estar fermament arrelades en les societats d’aquests règims. L’escriptor de La rebel·lió dels animals, George Orwell, reflecteix en aquesta i en la resta de les seves obres aquesta eina del poder. Noam Chomsky assenyala el paper fonamental de la propaganda com a mitjà de transmissió de les idees d’un sistema i el complex nivell de desenvolupament que aquesta ha arribat a assolir. Els nazis ja n’eren grans coneixedors d’això i van arribar a utilitzar la propaganda com una de les seves armes més eficaces i efectives de submissió. Tan important consideraven aquest mitjà de propagació d’idees que l’11 març 1933 van establir el Ministeri de Propaganda i van nomenar ministre d’aquest a Joseph Goebbels. Mitjançant revistes, llibres o documentals van aconseguir que considerable part de la població alemanya fóra partícip de la seva ideologia. D’altra banda, Chomsky no vol deixar de destacar el poder de la paraula quan es tracta de convèncer . Els nazis també eren grans coneixedors d’això , pel que organitzaven multitudinàries trobades on Hitler i altres dirigents nazis pronunciaven discursos el missatge arribaven al públic no tant pel seu contingut , sinó per la forma en què era comptat, i és que un altre punt important de l’efecte Orwell és la manipulació de la llengua per aconseguir la resposta que es vol per part del receptor creant així el que coneixem com neollengua. Així per avaluar sota quin criteri s’utilitza determinada paraula està bé buscar-ne l’origen.

Resulta molt curiós que un adjectiu esdevingui una etiqueta a partir de cert moment i no perquè aquelles persones que són etiquetades d’aquella manera no s’hagin apropiat d’aquell identificador. Sembla que la primera vegada que s’utilitza aquesta paraula en la seva traducció anglesa “anti-establishment” és l’any 1958 a la revista político-cultural “New Statesman” per a referir-se a un pensament oposat als principis politico-socio-econòmics de la societat i seria aplicat a determinats moviments polítics fins als 70 amb hippies opositors a la guerra del Vietnam.

No sé si seria molt agosarat atrevir-se a datar la primera aparició d’aquesta etiqueta en els mitjans de comunicació de l’estat espanyol. I pel que veig no aniria molt desencaminat en situar-la a principis d’aquest segle XXI com també s’afirma a “¿Es tan malo ser antisistema? de Francisco Fernández Buey i Jordi Mir ( 1 ). Així que d’aquesta manera he arribat al que podria ser el primer article al respecte, on el liberal José Ignacio del Castillo a “Libertad Digital” amb el títol “Sus defensores ‘antisistema'” ( 2 ) utilitza el mot “antisistema” per parlar dels moviments antiglobalització, altermundistes… Fins llavors sembla que aquesta paraula es veia limitada a utilitzar-se com a adjectiu, com també és utilitzat al Vocabulari Bàsic de Ciències Polítiques (2000) d’en Jordi Matas Dalmases on s’utilitza com a complement de la paraula Partit ( 3 ). Però pel que fa l’ús de què parlem caldrà esperar al 2001 on l’article “Paro y sistema” d’Eduardo Haro Tecglen ( 4 ) parla de “Les doctrines policials que genera aquesta globalització que es fa interna parlen dels ‘grups antisistema'”, donant a entendre que l’origen de la paraula és d’origen policial. La premsa aviat n’adoptaria l’ús, com faria el reportatge “La compleja red de la violencia antisistema” de Pere Rios a El Pais ( 5 ) per a què aquesta etiqueta es comencés a utilitzar com a agrupadora de “Okupes, independentistes i llibertaris” que es dediquen a provocar enfrontaments al carrer amb la Policia Nacional de la “tan estimada” García-Valdecasas que es dedicava a infiltrar esvalotadors a les manifestacions amb mocadors amb l’estelada feta a mà com es va demostrar a la manifestació del Banc Mundial d’aquell mateix any ( 6 ). És en aquest article on sentia jo, i força gent del meu entorn, per primera vegada aquesta utilització de la paraula antisistema com a nom. Estava acostumat a llegir “okupes”, “esquerra radical”, “esquerra extraparlamentària”, “anarquistes”, “autodenominats anti-feixistes”… però antisistema, recordo que en llegir-ho vem riure molt i vem imaginar-nos que en el futur allò esdevindria quelcom més que una simple etiqueta estigmatitzadora, doncs els neolingüistes de l’establishment havien creat un nou enemic. Només faltaria determinar qui era el orwellià Ministeri de la Veritat. Ho era el Ministeri d’Interior o aquells que només transcriuen comunicats policials?

Temps més endavant, fins i tot, alguns d’aquells etiquetats amb aquell apel·latiu van utilitzar-lo per a fer-ne mofa, creant una publicació amb aquest nom ( 7 ), però la broma més gran de totes la va fer la Imma Mayol d’ICV quan s’autodenominà antisistema ( 8 ).
Pel que fa als fets concrets de la manifestació de Can Vies, si ve és cert que la gent que feia pintades anava encoberta (no crec que cal que et recordi quan costa una multa per fer una pintada), també és cert que vaig veure moltes famílies amb carros de criatures petites, la colla bastonera del barri i la colla de diables. Entrar en el debat de quins són els mitjans d’expressió que s’haurien d’utilitzar per les reivindicacions, seria potser dispersar el debat, no crec que els/les que són etiquetats en l’article “antisistemes” siguin els únics que fan pintades per fer les seves reivindicacions.

Ofès per l’etiqueta? De cap manera… Només volia felicitar a qui va fer el titular per utilitzar aquest terme d’origen policial i que normalment és utilitzat per la “gent d’ordre” per criticar a tot aquell que no és com ells. Només voldria recomanar que de cara a propers titulars la incorporació de paraules com guarros, pollosos, perroflautes o altres termes de l’estil… Afegir que lamento comunicar per això que el tema d’entrar a treballar a Intereconomia s’està complicant, però sempre queden d’altres com La Vanguardia, El Mundo, El País, etc. que de ben segur que amb titulars així entrarà dins la seva línia editorial.

En resposta a http://elquidesunaltre.wordpress.com/2014/02/13/antisistema/

Grans esdeveniments, grans negocis

Deixa un comentari

La posició és clara, al crit de “de cap manera” i en oposició a aquells que ens intenten acusar de NIMBY’s (*1). La crítica va més enllà del puntual rebuig a un projecte, perquè no cal entrar massa en el detall dels múltiples exemples que tenim per tot el territori per veure com la immensa majoria acompleixen amb major o menor grau aquestes dos grans premisses, l’egolatria o l’avarícia.

És ben sabut que els magnataris, fruit de l’egocentrisme associat al càrrec, volen deixar una petjada per la posteritat que l’immortalitzi. Caps de diverses civilitzacions i religions iniciaven guerres on buscaven crear o recuperar grans imperis sota banderes reials, nacionals, dinàstiques, polítiques, religioses, etc. on el que menys importava era el nombre de víctimes, és clar, i se cercava poder i riqueses. En acabat feien erigir-se mausoleus en forma de piràmides o de temples, arcs de triomf, estàtues, columnes, tòtems, obeliscs, o pintar-se quadres, fer-se escriure biografies, memòries o cròniques… Les característiques d’aquests monuments varien depenent del pressupost i de la mà d’obra disponible, moltes vegades presonera o esclava. Alguns afortunats varen veure finalitzats els seus encàrrecs i d’altres varen ser esborrats per altres que posteriorment decidiren oblidar aquell passat. El llegat que ens ha arribat fins al dia d’avui de tots aquests recordatoris omplen espais a l’aire lliure o en pobles i ciutats, en museus, biblioteques, etc. i formen part de la nostra història. Si a aquests egos interessats a deixar un llegat per la posteritat li sumem els perversos interessos de la vida terrenal com poden ser el poder i la riquesa, la combinació pot ser explosiva. Pensem amb la quantitat de diners que pot guanyar algú que disposa d’un terreny on s’hi llauren patates i de manera casual es requalifica per fer-hi un polígon industrial, un nou districte d’innovació tecnològica, un port de luxe, zona residencial, un cementiri nuclear, de serveis per fer-hi hotels per una exposició de projecció universal, uns equipaments esportius per a uns Jocs del Mediterrani, d’unes olimpíades o una versió local de Las Vegas.

Fixem-nos, com aquestes dues balances que esmentàvem abans fan que els projectes tirin endavant o no. En la primera, la de l’egolatria, si els projectes no es resolen en el termini de governança d’aquell dirigent, perilla que les medalles se les pengi el que va al darrere. Cal afegir, que en molts casos s’inicien al principi del període inter-electoral, doncs moltes vegades aquests són vistos amb cert rebuig per l’electorat que podria fer-li perdre la re-elecció. En la segona balança, la de l’avarícia, els projectes poden arribar a eternitzar-se degut a la fluctuació dels mercats, encara que de vegades si l’avarícia és prou gran, i les influències són suficients, pot haver-hi mutacions parcials o totals, transformant-se en simples caselles d’un tauler del Monopoly.

Així que davant de qualsevol gran projecte urbanístic primer que res dubteu-ne de les intencions, per molt boniques que semblin, i intenteu esbrinar sempre què i qui hi ha darrere de la iniciativa (promotores, polítics, clubs d’esports, etc.) i qui en son els principals beneficiats (propietaris, constructores, explotadores, etc.). Un cop hàgiu aconseguit aquesta informació de ben segur que us espanteu i us acabareu responent vosaltres mateixes a la pregunta “com és que ningú m’ha preguntat la meva opinió?”

1) “Per una cultura del ‘De cap manera’” Editorial nº4 (1a època)

Article aparegut a La Rosa Dels Vents No. 5 (2a època) 23 d’abril del 2012

Universitats Lliures, alternativa al coneixement com a mercaderia

Deixa un comentari

Entre totes les lluites per recuperar les coses que ens prenen els mercats una de les més importants és el coneixement. El coneixement en mans dels mercats es transforma en una mercaderia més amb la que poder vendre i comprar. Es creen titulacions necessàries per a qualsevol tipus de feina i sense aquesta acreditació no pots exercir una professió. Es podria dir que en determinades professions és imprescindible saber que qui tens al davant sap el que està fent, ningú voldria ser operat del cor per algú que mai ha conegut ni el que era un bisturí, però el coneixement va molt més enllà del que es necessita aprendre per exercir una professió. Així doncs, les escoles, els instituts i les universitats tradicionals mantenen uns lligams profunds amb les institucions i les empreses amb aquesta finalitat, cosa que impedeix el desenvolupament lliure d’idees i orienta el coneixement única i exclusivament a les necessitats del mercat. Vivim en un món enfocat a la productivitat i l’ensenyament és utilitzat com una eina per modelar treballadors que, alhora, també siguin consumidors d’allò que produeixen. D’aquesta manera, es crea un cercle viciós del qual cada cop resulta més difícil sortir. Les reformes estudiantils dels darrers anys no fan més que confirmar aquestes tendències.

Persones de diferents àmbits i orígens s’han plantejat crear espais on el coneixement surti d’aquesta espiral i pugui recuperar la circulació del lliure pensament. Les universitats lliures volen impulsar noves maneres de transmetre el saber a partir del treball comunitari i horitzontal, amb un tracte d’igual a igual entre la gent que fa tallers i la que és aprenent, i generant coneixements lliures i accessibles per tothom.

Les universitats lliures parteixen d’una tradició històrica –i també actual– arrelada als ateneus llibertaris i racionalistes de principis del segle XX, on es desenvolupaven les primeres escoles lliures. Per exemple, l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, que, a banda de la seva faceta més coneguda d’educació infantil, també projectava una escola d’adults i que, més tard, va desembocar en les Universitats Populars o les Missions Pedagògiques de la Segona República.

Després, van néixer altres escoles d’adults com l’Escuela Popular de la Prosperidad i les xarxes d’intercanvi de coneixements dels anys 70 i 80. I, ja en l’actualitat, podem trobar referents com la Universidad Libre de Chile, la Universitat Pirata, els hackmeetings, els diversos tallers que es fan a diferents centres socials okupats i un llarg etcètera de projectes que, d’una manera o altra, també aposten per aquesta circulació lliure de coneixements. En l’actualitat, arran de les acampades d’indignats, també ha nascut la Universitat Indignada amb la que s’està pensant de mantenir contacte per a fer algunes activitats.

LLISTAT D’UNIVERSITATS LLIURES
Xarxa d’Universitats Lliures – http://unilliure.org
Universitat Lliure a Sants – http://sants.unilliure.org – correu@unilliure.org
Universitat Lliure La Rimaia – http://www.larimaia.org – rimaia@larimaia.org
Universitat Pirata de Viladecans – http://viladecans.unilliure.org – unipiratavdk@gmail.com
CSOA La Teixidora – http://teixidora.squat.net – lateixidora@gmail.com
El Laboratori (Assamblea Mundet) – http://www.assembleamundet.net
Universitat Pagesa – Can Bofill (Molins de Rei)

Article aparegut a la revista “Enciclopèdic” de l’Ateneu Enciclopèdic Popular – Número 37 – novembre del 2011

Migrant les culpes

Deixa un comentari
Tot està preparat per assenyalar als culpables de tots els nostres problemes, com sempre, les culpes seguiran la premissa habitual de… tirar pilotes fora. El nou Concili de Clermont ha demanat contra ells una nova croada i nous caps de turc, la Sacro Santa Inquisició Espanyola es prepara per dictar el nou Decret de l’Alhambra (*1) per a la seva expulsió, mentre l’estat ja ha aixecat nous Palau de Les Missions (*2) per a recloure’ls en espera de la resolució.

Cal pensar les directives a seguir, començant per determinar doncs els límits geogràfics que ens serviran per discernir entre autòctons i forans. Cal determinar sobre els barems a seguir per determinar la puresa de la sang, potser per anàlisi de sang o potser una comprovació genealògica per conèixer quantes generacions prèvies d’arrelament té l’individu. Caldrà afegir tot un seguit d’excepcions a la norma, tals com esportistes d’elit, empresaris de bon veure, dissenyadors d’alt standing, noblesa diversa, grans inversors i turistes benestants, etc. Així que si ens posem a analitzar i qüestionar com estem desgranant la població veiem que els barems utilitzats en aquesta no son mes que la selecció de les classes mes desafavorides. Serà sobre elles sobre qui cauran les culpes de la manca de llocs de treball, de l’augment de la delinqüència, la marginalitat, la brutícia, etc.; en resum, els culpables de tots els mals. Algun dia van ser els bàrbars, en altres moments els jueus, també hi trobem els africans, i últimament els musulmans.

M’agradaria plantejar tota una heretgia respecte a aquesta solució reiterativa històricament quan als que manen les coses els hi van mal dades.

Anem a assenyalar els veritables culpables de l’actual situació: els responsables dels tancaments d’empreses, de les pèrdues de llocs de treball, de les reduccions salarials, de les retallades de drets laborals, de les retallades de drets socials, de l’especulació amb l’habitatge, de la corrupció política, del revisionisme històric, del canvi climàtic, dels beneficis de la banca pagats pels governs, dels sous astronomies dels directius corporatius, de les guerres pel control del petroli, de l’opi o de la coca, de la manipulació i la censura dels mitjans de comunicació, etc.

M’agradaria trobar una balança on poder comparar el grau de responsabilitat en la situació actual que te cadascun d’aquests grups. Crec que clarament la balança s’inclinaria cap al segon grup, que casualment acostuma a ser el que assenyala el primer com a culpable.

Hem arribat doncs al taló d’Aquil·les del sistema actual. Segons la teoria marxista sobre la crisi, aquestes es repeteixen periòdicament (Marx deia cada vuit anys i mig) i marquen els cicles econòmics que poden interpretar-se com a intervals de desenvolupament i creixement. Aquestes crisis acostumen a fer reeixir allò que es coneix com a Darwinisme Social, on un grup social acostuma a ser l’escollit per viure en la terra promesa però per altra banda els altres són condemnats a l’ostracisme. Tot i que, quan arribi la recuperació de la plusvàlua i hi hagi un nou canvi de cicle, llavors els proscrits poden tornar a servir d’esclaus per als escollits.

Tampoc sabria trobar cap discapacitat física ni mental derivada del lloc origen de la persona, ni pel color de la pell, ni per cap altre tret físic que ens diferenciï com a humans. Científicament s’ha demostrat que no existeixen les races dins de l’espècie humana (*3), així que un cop més resulta evident que el problema doncs no es racial, ni cultural, ni ètnic; cal tenir molt clar que és un problema sistèmic capitalista.

Plantegem-nos quin es el motiu per què la majoria de la gent migra a altres països. Caldria pensar que la causa principal és la d’intentar millorar les seves condicions de vida, que en els seus llocs d’origen són molt pitjors als nostres. Hi ha qui creu que la migració s’ha de controlar i evitar i s’excusen emparant-se en localitzar el problema en els països d’origen i justificar la seva situació en la manca de desenvolupament. Si estudiem la situació d’aquests països d’origen, veurem com molts d’ells històricament han format part de les colònies dels nostres estats. La nostra riquesa s’ha fonamentat durant molts anys en aprofitar-nos del seu desconeixement o de l’endarreriment tecnològic armamentístic per a apoderar-nos dels seus recursos naturals i humans. Hem explotat i encara explotem les mines americanes, així com els seus pous de gas i petroli; tres quarts del mateix succeeix al continent africà i parts de l’asiàtic. En els casos en què els seus recursos no ens agraden o no ens convencen, els venem armes tot enaltint els sentiments viscerals en pro del bel·licisme entre els propis clients. Amb tots els processos especulatius transnacionals incrementats ferotgement en les darreries del segle XX i els inicis del XIX, aquests països s’han transformat en els productors dels béns del primer món, fabricats amb mà d’obra barata en una nova forma d’esclavitud que ha globalitzat el mercat i incrementat les diferències socials.

Han sortit moltes propostes dins del possibilisme i/o reformisme, tals com la taxa Tobin (4) o la condonació del deute extern dels països en desenvolupament, etc., que tot i que possiblement siguin un avenç, no acaben d’atacar l’arrel del problema, aquells que abans hem citat com assenyaladors, com escollits, com incitadors d’aquest sistema capitalista injust amb les persones per simple definició.

Notes al peu:

1) El Decret de l’Alhambra o Edicte de Granada va ser un decret editat a l’Alhambra el 31 de marc de 1492 pels, recentment anomenats Reis Catòlics, Ferran d’Aragó i Isabel I de Castella, en el qual s’expulsava a tots els jueus de la Península Ibèrica fixant com a termini el 31 de juliol de 1492.

2) Acabada la Guerra Civil, 1′ antic Palau de les Missions de l’Exposició Universal de Barcelona (1929) s’habilita com a camp de concentració per a immigrants “sense papers”, entre 1952 i 1957, 15.000 d’ells foren deportats en tren als seus llocs d’origen majoritàriament al sud d’Espanya.

3) “Race and History” (Claude Levi-Strauss, 1952) o “The Race Question” (UNESCO, 1950)

4) La Taxa Tobin és un hipotètic impost sobre els intercanvis de divises. Els seus defensors creuen que aquest impost reduiria els moviments financers especulatius i dificultaria les fugues de capitals, d’altra banda produiria una important font de finançament per a combatre la pobresa al món.

Article aparegut a La Rosa Dels Vents No. 3 (2a època) 11 setembre 2010

Avui com ahir al Liceu

Deixa un comentari
Avui, 19 de desembre del 2006, poc més de 113 anys després, es celebra al Gran Teatre del Liceu un altre espectacle. Les joies tornaran a ser sacsejades mentre es fan honors a aquells que han col·laborat per explicar de manera fraudulenta la història, omplir-la així de mentides. L’obra que s’hi interpreta avui és l’entrega dels Premis Ciutat de Barcelona, on l’Ajuntament de Barcelona premiarà el favor fet per Manuel Huerga i el seu equip gràcies a la pel·lícula “Salvador”.

Avui com ahir, un anarquista que porta en el seu nom Salvador, és protagonista dins d’un espai tan luxós com és el Liceu. La diferència entre un i l’altre és bàsica: Santiago Salvador va passar a la història pels seus fets concordes amb la seva manera de pensar, mentre que Salvador Puig Antich passarà d’una forma falsejada. Arriba disfressat d’una forma prou llunyana a la pràctica política d’ell i dels seus companys. Transformant-lo en un participant més de la societat de l’espectacle contra la que lluitava.

Avui, la víctima del Liceu serà una altre. Salvador haurà mort de nou, mentre a la platea de nou sonaran aquelles joies que es sacsegen en ostentosos aplaudiments.