Tempestes

M’eixugo les llàgrimes amb l’anvers de la mà,
ara sé que mai més hi haurà una segona part,
no es pot tornar enrere si vols anar endavant.
Ella regalima pels dits que et van acaronar.

Així desitjaré amb totes les meves forces,
que les nostres llàgrimes facin tempestes,
descarregant sobre qui ens han fet plorar.
Esperant el dia en que la mar torni a amainar.

Esclatant amb duresa amb tota la ràbia,
xocant amb violència contra les roques,
fent bocins de les més dures pedres.
Recordant quan juntes ens sentíem volar.

Ara dic adéu al manyoc de ferros i runa,
algun dia foren sostres, terres i parets,
mirant-te, amb prou feines et reconec.
Parlant amb la runa sobre el que li va passar.

Pel davant queda molt camí per recórrer,
són moltes coses per començar a fer,
aprenent del passat, tornant a començar.
Engegant-nos de nou, però sense oblidar.

A l’Hamsa

Publicat a Relats En Català

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

 

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada