Desconstruint el procés

Existeixen opinions diferents sobre on situar l’inici d’allò denominant “procés”. Sense voler menysprear a totes aquelles que portem defensant aquesta opció política des de fa molts anys, permeteu-me retrocedir un xic fins uns deu anys enrere. La Generalitat de Catalunya obrí uns fòrums virtuals on “debatre” la reforma de l’Estatut. La petició més repetida seria la de la legalització de la marihuana i els principals debats censurats eren els que giraven entorn d’aquest tema i els de la repressió exercida pels Mossos d’Esquadra. L’articulat va passar per diferents sedassos polítics i judicials que portarien a parlar a Montilla d’una creixent desafecció vers “Espanya”. Les reformes dels estatuts arribarien també a altres comunitats autònomes i en les més properes (valenciana, l’aragonesa o la balear) s’omplirien de mesures que pretenien distanciar qualsevol possibilitat de complicitat, ni tan sols en l’àmbit lingüístic o cultural entre aquestes. Arribarien les consultes sobre la independència celebrades a 554 municipis, una iniciativa nascuda d’una base social heterogènia, mostra d’això n’és l’àmplia varietat de models de pregunta que es varen fer. Arribarien massives manifestacions pel centre de la ciutat de Barcelona. En la primera manifestació, la del 10 de juliol del 2010, José Montilla va haver de fugir pels insults i algun intent d’agressió que va patir, i en la de l’11 setembre 2012, CyU intentava condicionar la seva participació a suavitzar el discurs independentista d’aquesta. Aparegueren forces polítiques (Reagrupament o SI) fruit del descontentament d’aquells que es sentien independentistes, sense oblidar l’entrada disruptora de les CUP en el Parlament. La crisi i les retallades en els serveis bàsics, nodriren el moviment dels Indignats, i per poc no van incloure la defensa de l’alliberament nacional (no recollit en els seus punts bàsics per un bloqueig del consens d’algunes persones de sentir espanyolista). CyU, creient-se liderar el procés, va intentar aprofitar-ne la tirada convocant unes eleccions anticipades que li feren perdre un gran nombre d’escons. Les propostes polítiques ciutadanes, com les consultes, les manifestacions o per últim la Via Catalana 11s 2013, han portat de corcoll a les forces polítiques tradicionals que no han sabut entomar aquest moviment social.

Ara com ara, i amb unes futuribles eleccions anticipades amb un presumpte caire plebiscitari de cara a la primavera del 2015, el panorama polític parlamentari no deixa marge a l’esperança i caldrà que sigui la gent qui surti de nou al carrer a marcar el full de ruta. M’agradaria no oblidar-me de parlar de qui planteja que cal prioritzar la creació d’un nou estat i que un cop el tinguem ja decidirem de quin format. ¿Pretenen fer-nos oblidar que la constitució d’un estat en si mateix ja suposa l’acceptació de la creació d’unes estructures qüestionables? L’aparició d’un estat necessita la creació d’uns marcs legislatiu, executiu i judicial que el regirien i que ja alguns s’esforcen a construir-lo a imatge i semblança d’altres existents. Quin model d’estat volen copiar? En tenim algun d’exemplar? El francès, l’espanyol, l’andorrà, l’estado-unidenc?

Aprofitaria doncs per proposar que en els futurs moviments ciutadans plantegem oblidar-nos del marc quatre-provincial del Principat i no condemnem a l’ostracisme el resta de territoris dels Països Catalans, que no es faci una aposta per la creació d’un estat, sinó per la desaparició d’aquests i apostant la confederació de pobles lliures, que el procés no s’oblidi d’aquelles que dia rere dia passen dificultats per sobreviure i ens dirigim cap a una societat on puguem autogestionar les nostres vides, deixant al marge el capitalisme, el patriarcat, el bel·licisme i altres formes de repressió. Hem de construir una societat nova sense desigualtats i per la llibertat dels pobles.

Article escrit per a l’especial La Rosa dels Vents de l’11 de setembre de 2014

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *